Contra el cesarisme

"Podem dir que ja ens trobem en el segon estadi de la llibertat positiva: el de l'execució del nostre propòsit"

"L'única llibertat que mereix aquest nom és la de perseguir el nostre propi bé pel nostre propi camí", deia John Stuart Mill. D'aquesta mena de llibertat en diem "positiva", perquè permet de projectar el nostre pla de vida i seguir-lo sense haver d'adoptar projectes aliens. Aquest sentit positiu de la paraula "llibertat", afirma Isaiah Berlin, "deriva del desig de l'individu de ser amo de si mateix. Desitjo que la meva vida i les meves decisions depenguin de mi, no de forces externes, siguin quines siguin. Desitjo ser l'instrument dels meus propis actes de voluntat, no pas de les dels altres homes. Desitjo ser un subjecte, no pas un objecte; desitjo moure´m per raons, per propòsits conscients que són els meus, no per causes que m'afecten, diguem-ne, des de fora. Desitjo ser un agent que decideix i que no decideixen per ell, dirigit per ell mateix i no manejat per la naturalesa exterior o per altres homes, com si fos una cosa o un animal, o un esclau incapaç d'acomplir un paper humà, és a dir, incapaç de concebre per mi mateix finalitats i procediments per assolir-les". Ara bé, la llibertat positiva no s'atura en la llibertat de decidir, sinó que inclou un segon estadi: el de la capacitat de realitzar el que es decideixi.

Fins avui, els passos de l'anomenat "procés" han seguit la recerca de la capacitat de decidir, però, com que, en un estadi intermedi, aquesta capacitat va prendre cos en la voluntat de fer una consulta el 9-N d'enguany, podem dir que ja ens trobem en el segon estadi de la llibertat positiva: el de l'execució del nostre propòsit. Se n'ha parlat molt, del "xoc de trens" entre Catalunya i Espanya, sobretot per part d'aquella gent interessada en fer-nos transitar cap al túnel de la "tercera via". I és lògic: són els que voldrien aprofitar la catàstrofe anunciada per erigir-se en salvadors, una mena de "cèsars" per damunt de les dues parts en conflicte, que, magnànimament, ens oferirien "anomenar-nos" nació, "donar-nos" més diners, "blindar-nos" competències en llengua i cultura... com si no en fóssim, de nació; com si els diners ens caiguessin del cel; com si no haguéssim fet una llengua i una cultura sense cap mena de protecció jurídica externa i en lluita secular contra lleis que volien anorrear-les.

Aquests intermediaris entre la gent i la seva capacitat de portar la llibertat positiva fins al final, no són tots forans, encara que polítics, tertulians i periodistes espanyols hagin usat la metàfora dels trens, i n'hagin abusat a consciència, per espantar-nos i fer-nos tirar enrere; també en tenim, a casa, d'homes de lleis, de secretaris de partit en crisi, de mitjans de comunicació que aconsellen evitar la topada catastròfica presentant-se com missatgers del seny, ocupants d'un centre ideal, garants d'un pacte renovat amb Espanya. No neguen que ens calgui decidir, sinó que ho hauríem de fer amb el beneplàcit dels que, precisament, no volen que realitzem allò que volem fer per nosaltres mateixos.

Ara, un d'aquests "cesaristes", es retira del primer pla de la representativitat formal, sense abandonar altres càrrecs de supòsit ni renunciar, naturalment, a moure els fils del poder entre bastidors. Però l'exercici de la llibertat positiva també comporta la recerca d'una democràcia igualitària, en la qual no hi tenen cabuda "cèsars" ni "napoleons".

 
 

Comentaris