Contra el bilingüisme i d'altres parafílies

"Si no vigilem, més que perdre un llençol a cada bugada, perdrem bous, esquelles, ramats i pastors"

Fa dies, massa, que aquest article s'està escrivint. I és així perquè, com aquell que diu, dia sí, dia no, ens trobem davant d'articles, llibres, ebullició a la xarxa, esborranys de constitucions futuribles i opinions que suren per tot, que toquen el tema que centrarà aquest article: l'oficialitat única del català en una república catalana.

Però la realitat és que el present mana, i l'actual model lingüístic del Regne d'Espanya perpetua el proselitisme de la llengua castellana a tots els racons de l'estat i, en alguns raconets, actua amb una mica menys d'imposició legal; això, almenys, sobre el paper. Però la realitat és que la llengua castellana gaudeix d'una salut de ferro i d'un proteccionisme fantàstic. Les altres llengües de l'estat, per contra, són minoritàries i minoritzades sistemàticament. I, més manifestament o sibil·linament, agredides.

Dir-ho amb paraules boniques no fa l'acte menys repugnant ni lamentable: l'Espanya única, gran i indivisible —ara ja no por la gracia de Dios, sinó per la Constitución— passa el corró per sobre de tot allò que no és castís, i quan amb el corró no n'hi ha prou, s'hi passa el ribot. Això es demostra amb la segregació lingüística a les escoles del País Valencià, amb els intents de dinamitar el model lingüístic de les escoles de les Illes, amb les sancions desorbitades imposades a Acció Cultural del País Valencià, amb l'intent de trencar el model d'immersió lingüística al Principat, però també quan engeguem els televisors i ens trobem una ínfima programació en la nostra llengua, o veiem que el mercat editorial (llibres i premsa escrita de tot tipus) està inundat i rebentat per un tot de títols en castellà.

Però no oblidem que l'enemic també pot ser, i és, interior. Quan Convergència Democràtica de Catalunya firma els pactes amb Aznar relega la Política Lingüística (dintre de l'organigrama de govern) a la Conselleria de Cultura —com fa actualment, tot i que ara sense pactes—, i amb Esquerra Republicana el millor que vam arribar a tindre va ser la Vicepresidència, ja que no es podia adscriure a la Presidència. Que no ens enganyin, perquè la llengua no pot ser, ni ha de ser, una moneda d'intercanvi polític. La llengua, patrimoni del poble català, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, no està tan bé com ens volen fer veure.

No em puc estar de reproduir la part final d'un article de Rudolf Ortega al diari El País (1 de febrer de 2015) que diu així: «Ja ho hem fet altres vegades, això de perdre'ns en debats intel·lectualment entretinguts però a la pràctica ben estèrils. I necessitem que el talent lingüístic del país (tot) treballi per enfortir l'idioma, amb estat propi o sense. L'any 1975, el 58% de la població deia tenir el castellà com a llengua primera. El 2015 és el 55%. Quaranta anys després la millora sembla mínima. Alguna idea?».

Si reclamem un nou Estat és per tindre'n un que sigui una còpia de fireta del que tenim ara? O bé és per canviar les coses de debò? Per canviar-les totes? No ens enceguem: no podem permetre'ns luxes ni concessions. La llengua catalana és igual de digna, potent i vàlida com qualsevol altra, però davant d'una pressió històrica, legal i demogràfica no pot, sinó, gaudir de la discriminació positiva si volem que sobrevisqui amb dignitat. Potser hi ha gent que diu que tant se val que el metge et parli en català o no, o que anar al cine i trobar-ho tot en castellà no és greu, així com començar a escolaritzar la canalla en castellà de forma paritària amb el català.

Això implicaria que en una futura Catalunya independent la gent no aprendria castellà? No, ni molt menys. Precisament perquè el nostre bocí de món és un país mediterrani ha tingut una tradició clara de territori de pas. Per aquest motiu, hem de fer que els nostres ciutadans del futur aprenguin anglès i castellà, però també rus, àrab, urdú i xinès mandarí o cantonès. I, com aquestes llengües, totes les que ens siguin veïnes i possibles dintre d'uns marcs raonables —no som màquines.

Però si tornem al fil de la qüestió ens trobarem que tot això, tot el seguit de greuges i lamentacions que sorgeixen, les propicien els que viuen des de la comoditat lingüística d'un estat que els protegeix sense necessitat. El castellà, als Països Catalans, no està amenaçat. És més, diria que en cap lloc del món estigui amenaçat de forma seriosa, amb perill d'extinció lingüística. I tanmateix, si les tornes es giressin a l'actual Espanya serien els primers a bramar, i això que la seva llengua —hi insisteixo— no està gens amenaçada.

Paga la pena no badar i no deixar-nos engalipar amb la música que amanseix les feres: si no vigilem, més que perdre un llençol a cada bugada, perdrem bous, esquelles, ramats i pastors. I qui sap si fins i tot les pastures.

Per això, i per molt més, cal que ho tinguem clar i, potser més important en cara, que ens sapiguem explicar. Ens hi va la llengua.

 
 

Comentaris