El president Carles Puigdemont ho va dir ben clar: “Gracias TC, contigo empezó todo“. I té raó. I és que el record de les paraules del futbolista Gerard Piqué ha esdevingut una argúcia comunicativa que ha fet fortuna i ha servit per assenyalar, amb contundència i bon humor, que aquest òrgan judicial és l’instrument que l’Estat espanyol ha escollit per “fer la guerra” al procés català. Tanmateix, i si som sincers, el President no ha descobert la sopa d’all. No en va, l’ús de la justícia com a excusa per evitar parlar de política ja és un clàssic al qual la ciutadania catalana està ben acostumada. I és que des del 2006 -just després de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya- la relació entre el govern de la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol ha estat més gestionada des del carrer Doménico Scarlatti que no pas des de la Moncloa o el Congreso de los Diputados. Ara bé, una cosa és clara: aquesta via no va enlloc, menys encara quan la decisió de la ciutadania el proppassat 27 de setembre va ser una aposta clara per la desconnexió. Però aleshores, quines són les possibilitats? Parlem-ne!
Primera possibilitat: continuar jugant al joc de les discussions lingüístiques. Una de les primeres reaccions del govern espanyol com a resposta a la determinació del govern català de mantenir la Conselleria d’Afers Exteriors i el càrrec del conseller Raül Romeva ha estat una filigrana semàntica sobre si el que es fa des de Catalunya són afers exteriors o acció exterior. Creuen que hi ha una gran diferència? Creuen que si parlem d’acció exterior té menys càrrega política que si parlem d’afers exteriors? Sincerament, crec que no. És evident que el procés català necessita construir estructures d’estat, fer política exterior i teixir complicitats amb els membres de la Unió Europea i altres països d’arreu del món. Es tracta d’explicar que aquest és un procés democràtic i quina desconnexió volem fer, al mateix temps que continuar establint contactes comercials i culturals tal com fèiem quan anàvem pel món anomenant-nos regió europea.
Segona possibilitat: fer la viu-viu. Un cop superada la fase de discussió lingüística arribarà el moment de jugar al gat i a la rata. És a dir, com que el president Carles Puigdemont ja ha dit ben clar -fent ús de la seva oratòria brillant- que no pensa posar Tipp-Ex a la targeta del conseller Raül Romeva, sembla obvi que l’única solució serà escapolir-se de manera intel·ligent del control espanyol i utilitzar tots els actors possibles per continuar mantenint els contactes a l’exterior. En aquest sentit, em permeto recordar que Catalunya té una llarga tradició de diplomàcia pública formada per exemple per universitats, entitats i empreses que contribueixen -i poden continuar contribuint- a explicar la situació política actual i els anhels de la nostra nació. I és que per bé que Catalunya no té diplomàtics professionals -encara!- té uns ambaixadors incansables que fa molts anys que contribueixen a la vida internacional.
I, tercera possibilitat: desobeir definitivament. De moment, el Tribunal Constitucional ha suspès temporalment la Conselleria d’Afers Exteriors. Encara més: res no fa pensar que les seves accions seran innòcues o s’aturaran en aquest punt. Ans al contrari! Tot indica que amb les competències que aquest òrgan judicial té actualment, tard o d’hora arribaran les inhabilitacions de càrrecs públics i les mesures contundents en contra de Catalunya. Per això és vital que el govern català mesuri bé quin serà el moment just per desobeir, trencar amb una legalitat espanyola que cada dia és menys nostra i cenyir-nos a una legalitat catalana que és el nostre somni. Però alerta! Aquest pas no pot ser fallit i convé no vessar-la. Perquè ells ho van començar tot i nosaltres volem acabar-ho.
