Alicia estava farta de badar quan tot d’una va veure un Be Negre amb potes rosses, vestit amb un abric de quadres cafè amb un mocador vermell penjant-li d’una butxaca. “Ai, ai, que arribo tard”, cridava el Be Negre tot mirant l’hora en un rellotge que s’havia tret de la butxaca de l’armilla rovell d’ou. Alícia va fer un bot i el va perseguir, però el Be Negre es va ficar de cap en un cau. Alícia també s’hi va ficar, però el cau en realitat no era un cau, sinó un túnel que de sobte trencava cap avall. Com una Constitució amb trampa, si voleu. Alícia no es va poder aturar i va caure vertiginosament per un pou molt fondo. Tot molt espanyol, com si diguéssim. O potser no era tan fondo com semblava, sinó que ella hi anava caient a poc a poc i tenia molt temps per mirar al voltant i pensar què li passaria a continuació. Tot molt a la catalana, ja m’enteneu. A les parets del pou hi havia armaris i lleixes, mapes, quadres i cartells, i fins i tot gràfics d’aquells que fan els economistes i els enquestadors a sou quan no tenen res a fer. També hi havia una gerra on posava “producte de la terra” i que estava mig plena/mig buida d’aire. “Ostres”, va pensar Alícia, “després d’una caiguda com aquesta, quan torni a dalt, trobaré ben natural rodar escales avall sense trencar-me res. La gent es pensarà que sóc la mar de valenta. I si caic d’una teulada, tampoc no em queixaré”. Ella no pensava en Sanitat, però, vosaltres, segur que sí, ja m’enteneu. El fet és que ella anava caient i caient i caient i no podia saber del cert si mai acabaria de caure. “Potser estic arribant al centre de la Terra”, va dir en veu alta, “¿a quina longitud i latitud hauré arribat ja? ¿I si surto d’Europa i travesso tota la Terra i em trobo a Austràlia o Nova Zelanda?” Va pensar en el seu gat Missifús. Ningú li posaria llet al plat. Ara el voldria amb ella, però en l’aire no es cacen ratolins, sinó muricecs, que són com ratolins voladors. Potser els gats mengen muricecs. O potser els muricecs mengen gats. O potser es mengen els uns als altres. Una mica com entre els Partits, els Líders d’Opinió, els Columnistes i demés, no cal que m’hi estengui, suposo. Alícia s’anava dormint, i mentre es dormia somiava que es passejava amb el seu gat de la mà, quan, de sobte, va aterrar amb gros terrabastall sobre un munt de pals i fustes seques. El viatge s’havia acabat de cop. Una mica com si hagués agafat un Rodalies, ja ho compreneu. No s’havia fet mal i es va posar dreta d’un salt. Tot era a les fosques, com quan fas una Llei contra la Pobresa Energètica i t’apaguen el llum sense avisar. Per un llarg passadís va veure passar una altra vegada el Be Negre amb potes rosses. No podia perdre l’oportunitat, com quan un partit espanyol va de gira per províncies. O sigui que va córrer rere el Be Negre, que cridava “Arribo tard”, i es va fer escàpol per un tombant del passadís. Com un Diputat quan li pregunten per un tema que no vol tocar, ja ho pesqueu, em sembla. Alícia es va trobar en una gran sala d’estar, amb totes les portes tancades, per no dir barrades. Una mica a la manera europea, tan nòrdica i discreta, ¿oi? Damunt una tauleta de cristall de tres potes estil Transparència va trobar una clau d’or molt petita. Tan petita com les Esperances dels Posseïdors de Preferents. Va provar de fer-la entrar pel forat del pany de cada porta, però fou inútil: les portes no volien descobrir el seu secret. Una mica com els Agents de la Corrupció Estructural, perquè us en feu càrrec. Mentre anava provant i provant, Alícia va descobrir una cortineta baixa que amagava una porteta de dos pams d’alt. La claueta d’or va obrir la porteta. Rere la porteta hi havia un passadís estret com una ratera. Ella no va pensar en la Justícia, però jo sí, que hi penso. Es va agenollar, al fons de tot va veure un jardí ple de flors i plantes, però no podia ficar-hi el cap. “I encara que hi fiqués el cap, de què em serviria”, pensava, “si no hi podria fer entrar la resta del cos”. Una mica com quan entres al Parlament, si em voleu entendre. “Si almenys em pogués plegar com un telescopi…”, va dir en veu alta. Tampoc seria tan difícil, tot és saber per on començar. Al cap i a la fi, li havien passat unes coses tan extraordinàries, els últims temps, que, en realitat, gairebé res no li semblava impossible de fer, en el llarg procés que va de la vigília al somni, del somni a la vigília, i tornem-hi que no ha estat res. Com quan vas a tres Diades seguides i ja estàs pensant en la quarta i en la quinta i en la sexta…
- CA
