El primer fa referència a l’afebliment democràtic de la societat valenciana, que es manifesta en la debilitat relativa de la societat civil organitzada. Un afebliment que va permetre que ?l’any 2004 ?Consum trencarà de manera unilateral la seua aliança amb el grup cooperatiu de matriu basca ?Eroski, després de 14 anys i sense cap raó creïble de ?tipus ?organitzatiu, de rendibilitat econòmica o d’estratègia comercial. Tothom va entendre aleshores que la decisió de Consum, presa ?d’esquena a les persones sòcies, a la plantilla laboral i a la massa clientelar, obeïa a instruccions polítiques en clau espanyola i com a càstig contra la gosadia del Lehendakari Juan José Ibarretxe de portar al Congrés la proposta aprovada pel parlament basc d’un nou estatut polític, més conegut?com a ?Pla Ibarretxe.
Cal recordar que aleshores encara manava des de la distància Zaplana, el totpoderós expresident valencià que ocupava el lloc de portaveu del PP al Congrés espanyol. Zaplana, que també havia ?estat ?ministre i portaveu del govern espanyol amb Aznar, va comptar amb la complicitat de la resta de grups polítics d’obediència espanyola, que com el PSOE, aleshores al govern espanyol, no dubtaren no només en rebutjar la proposta basca sinó que a més van fer tot ?el possible ?per humiliar el Lehendakari i amb ell a totes les persones, basques o no, que no combregàvem amb el model espanyol i el Règim del 78. El càstig econòmic formava part de l’estratègia.
Aquesta decisió va posar sobre la taula dues qüestions íntimament relacionades al País Valencià. La primera que la política és, sobretot, economia concentrada. La segona, el fet de l’afebliment de la societat civil organitzada, que ?l’any 1976 ?va ser capaç de crear Consum, i era ja l’any 2004 incapaç de defensar la seua autonomia. La campanya mediàtica orquestrada contr a?Eroski ?i tot allò que era basc des dels mitjans espanyols, revestits de blaverisme al País Valencià, havia creat les condicions necessàries per a la intervenció política primer i per a la decisió econòmica després.
Ara ens trobem en una situació que té certes similituds. No és ja el “problema basc” sinó el “problema català” i, per a l’espanyolisme més groller, la possibilitat de “contaminació” valenciana és ?més ?alta que aleshores. No tinc confirmació encara sobre si la decisió de Consum d’eliminar l’etiquetatge en valencià ha estat fruit? d’intervencions ?directes des de l’àmbit polític, però coincideix amb la campanya d’atacs i agressions al valencià orquestrada des dels mitjans de comunicació, des del PP i des de la Delegació del govern espanyol i també, i dissortadament, amb l’afebliment i rebaixes de les expectatives generades amb el canvi de Govern a la Generalitat Valenciana.
El segon problema té a veure amb la debilitat relativa de les ?fórmules ?empresarials no estrictament capitalistes. El fet que fins i tot en el capitalisme més avançat o fins i tot senil, com el qualifica ?Samir ?Amin, ?existisquen fòrmules ?no estrictament capitalistes, no lleva ?perquè? siguem conscients que en aquesta societat la dominació del capital és la que predomina de manera absoluta en el mercat –capitalista– i? que aquesta ?dominació marca la pauta general de l’acumulació i de la rendibilitat de totes i cadascuna de les empreses més enllà de la seua forma jurídica o del seu objectiu social. El moviment cooperatiu té la raó de ser en una lògica alternativa a la dominació de capital però no pot escapar dels efectes de la dominació del mercat per part del capital. Així, per tal de sobreviure ?als afores ?del sistema –però dissortadament dins del sistema–, el cooperativisme ha de comptar permanentment amb el suport i l’escalf d’una creixent base social sense la qual resta condemnat a ser cada dia menys cooperatiu i més capitalista.
És en aquest sentit que la decisió presa per Consum de reduir la ?presència ?del valencià, a més ?d’entrar ?de ple en l’espiral espanyolitzadora i antivalenciana, suposa una decisió ?anti-cooperativa, ja que ajuda a allunyar a la base social i el teixit social que li ?dona ?suport de les decisions corporatives. M’atrevisc ?a assegurar que no era eixa la intenció del grup fundador d’aquesta cooperativa que va nàixer a Alaquàs (L’Horta) paral·lelament a la mort del dictador Franco.
El tercer problema respon a la debilitat estructural del govern i dels partits del canvi –en tant que govern i partits del canvi– a l’hora? d’implementar o donar suport a polítiques transcendents. L’actual Govern valencià segurament podrà passar a la història per haver substituït el PP i haver donat un tomb molt important a la dinàmica de creixent corrupció instal·lada a les institucions i per una millor gestió, però sembla que no podrà dir el mateix ?quant a ?la implementació de mesures transcendents en la línia d’enfortir el País Valencià com a subjecte polític de sobirania, ni tampoc ?quant a ?garantir la pervivència de la nostra llengua i cultura, malgrat algun moviment en aquest últim aspecte.
Hi ha però un tercer espai on dissortadament el Govern valencià, més enllà de les possibles voluntats que em consta que existeixen, mostrarà l’impossibilitat real de capgirar o condicionar de manera important el model productiu, el comercial i per extensió el laboral. Ho podrem dir més alt però segurament no més clar: sense ampliar la nostra sobirania econòmica és literalment impossible avançar de manera transcendent en aquestes àrees. No és només un problema de l’infrafinançament i del deute odiós que ens han obligat a contraure, és que sense sobirania econòmica i per tant política, no és possible contrarestar les dinàmiques que imposa el capitalisme dominant. La decisió de Consum no es pot dissociar, ni que siga indirectament, d’aquesta debilitat estructural generada per la manca de capacitat sobirana.
Malgrat tot cal continuar treballant per superar el símptoma i els problemes, tot i tindre clar que cal una nova acumulació de forces democràtiques per a eliminar les debilitats de fons. En aquest sentit no és una bona notícia comprovar com? a poc a poc ?van complint-se els pitjors pronòstics? quant al control de la societat civil. Ja vam dir que una de les pitjors coses que podia passar al País Valencià en aquesta nova etapa post-PP, seria repetir l’absorció per a la representació política o per cobrir els alts càrrecs en l’administració de bona part dels “quadres” dirigents de la societat civil tal i com va succeir als anys 80, o el control indirecte de les entitats socials via subvencions. La resposta en el fons i en la forma al símptoma de Consum, també ha estat condicionada per aquesta absorció i dependència de bona part de la societat civil. Potser és més peremptòria que mai, si cap, treballar en sentit positiu i d’empoderament de les persones i de les entitats autònomes de la societat civil.
