Les consultes sobre la independència continuen fent camí. El proppassat diumenge se’n va fer l’anomenada tercera onada, durant la qual els ciutadans de 212 municipis van ser cridats a exercir el dret de decidir. Aquestes consultes, organitzades per comissions, plataformes o assemblees locals són un èxit d’autogestió i han estat muntades amb rigor, transparència, serietat, il·lusió i, sobretot, molt d’esforç. És per això que vull començar aquest article fent un reconeixement sincer a totes aquelles persones de base que han gastat les seves energies per fer-ho possible. Moltes felicitats! També vull, però, explicar-los algunes preocupacions que em ronden pel cap.
Amb el pas del temps hem descobert algunes pegues a les consultes. Vull dir que ara que ja tenim la perspectiva que ens dóna haver repetit l’experiència tres vegades, cal analitzar-ne les fortaleses però també les febleses. En primer lloc cal remarcar que la dispersió no les afavoreix. Estic convençuda que hauria estat molt millor concentrar tot el potencial que té el país en una sola onada de consultes. Així ens hauríem estalviat espargir-les pel calendari fins a l’abril del 2011 i, de passada, hauríem evitat que el percentatge de participació vagi disminuint a marxes forçades. La baixa participació només afavoreix als sectors mediàtics espanyols que critiquen aquest exercici de democràcia, però al mateix temps desmoralitza a les persones que encara hi treballen. Si bé és cert que les dificultats de convocatòria augmenten a mesura que s’hi afegeixen poblacions amb més pes demogràfic i l’apagada informativa persisteix, el perill actual és que les consultes entrin en un camí d’agonia i acabin malbaratant el somni que va començar a Arenys de Munt. Algú hauria de començar a posar seny i pensar si és del tot sensat continuar així.
Una segona consideració. El comportament d’algunes persones que s’autoproclamen líders de les consultes és reprovable perquè no són representants de la societat civil que organitza les consultes, ni fomenten la concòrdia que regna dins dels equips de treball local, ni tenen cap dret a manipular-les per fer múscul davant el seu partit, ni aporten cap legitimitat quan fan interpretacions interessades de les dades finalment aconseguides el 25 d’abril (la dada correcte de participació a la tercera onada la va donar Decidim.cat i fou del 17,4 %). El futur dels moviments que fomenten el dret de decidir passa per canviar els falsos profetes per líders sòlids, racionals i sincers que no intentin vendre motos sobre l’avenir immediat del país. Lamento dir-los que sospito que aquests líders encara no existeixen.
Tercera observació. La pedagogia que s’ha fet sobre el dret de decidir és fonamental per reforçar el sistema democràtic i és una bona estratègia per fomentar la implicació de la ciutadania en la vida política del país. Això està bé, però convé encaminar-la cap a accions que tinguin un impacte polític real i que posin en entredit l’actual relació perversa que existeix entre Catalunya i Espanya. Caldrà pensar-hi.
Per acabar, un darrer apunt. No podem oblidar que segurament ben aviat Catalunya haurà d’encarar un nou menyspreu: la sentència de TC que mutilarà de l’Estatut. Aquesta decisió que els deu magistrats han de prendre, molt probablement vulnerarà el dret bàsic que defensen les consultes, el dret de decidir. Servidora va votar “no” en el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya, i tanmateix defenso ferventment la decisió que va sortir de les urnes. És precisament per això que considero que amb la sentència del TC no s’hi val a badar: només que els magistrats toquin una coma del text s’anirà en contra de la decisió lliure que van prendre els catalans a les urnes. Imaginin què passarà si es compleixen les pitjors prediccions i el TC dictamina en contra de la llengua, la nació o la justícia. Atès que el nou repte que tindrem és aquest, potser convé pensar que una bona manera de fer escac i mat a la situació creada pels recursos en contra de l’Estatut és defensar ferventment el dret de decidir i, per tant, bastir una unitat imbatible al voltant de la decisió del 18 de juny de 2006. Malgrat que l’Estatut del 2006 no satisfà els anhels nacionals de Catalunya i que l’encaix entre Catalunya i Espanya, almenys tal com l’hem entès fins ara, està caduc, no hi ha cap altra manera de mostrar el nostre profund desacord amb la situació actual que no sigui defensar el que és nostre. Per començar, defensar que Catalunya necessita ampliar i reforçar el seu autogovern per sobreviure com a nació.
