Desgraciadament sóc una criatura que no pot deixar de pensar. A mi m’agradaria ser pedra, o farigola, però vés, surts home. Els ésser humans pensem. Uns més, uns altres menys, però tots ens gratem el cap. Ja és trist. Rumio i.. coi veig que potser la consulta que hauríem de fer és si canviem el sistema funcionarial d’aquest país. Independència!
Xsssstttttttttt! Lector, lector funcionari, lector recol•lector, coleòpter, tranquil mandril. Com va dir l’astronauta del vers sideral: quan assenyalem a la lluna els necis miren al dit. No parlo de tu que fas la teva feina, que la fas bé, molt bé, parlo de dropos, ganduls, farsants, males persones i… coses que no puc dir perquè em penjarien i de moment tinc ganes de viure. I també parlo sobretot d’un sistema més tòxic que l’aiguarràs nuclear i més irrespirable que el tuf de taüt. Ho explico, tot desitjant amb ganes terrícoles, de ser farigola i exiliar-me al país de la farigola.
De primer. Quan es recupera la Generalitat, després del franquisme, el que es copia és el sistema de funcionariat espanyol. És a dir, comencem endreçant-nos com espanyols però amb una bandera catalana. Ciment, grisor, i galeta rància. La frase de Unamuno, “Que inventen ellos!” ens l’hem fet públicament nostra: Que nos ordenen ellos!
De segon. Clar! No m’estranya, no m’estranya que al 2010 Catalunya ja no vulgui ser Catalunya i vulgui ser Extremadura. Avui el somni català és ser Extremadura, Castella, etc. Ells han guanyat: han passat a ser comunitats autònomes, han fabricat classes mitges amb la indústria de la socialització funcionarial. Han canviat radicalment. Qué bello es vivir! Si abans ells ens miraven ara nosaltres els mirem a ells. Em sembla gravíssim. I motiu de cese.
De tercer. Que mitja Catalunya, que molts joves, es tallarien les venes per ser funcionaris a la terra que, eternament, s’ha espavilat, que perpètuament ha estat pagesa i pescadora (mar i muntanya), fet que vol dir sotmesos a l’atzar de la meteorologia, de la vida, al neguit, al nervi… Vol dir que ens hem deixat pispar les estovalles. Sí, hem passat del brillo! (i qui no entengui l’expressió vol dir que és un zombi) a les muntanyes de pols. Pot tirar endavant un país sense emprenedors? Sense persones que tinguin foc interior? Sense il•lusió? Sense viure atrapats per la ficció letal de les 8 hores?
De quart. Estic molt emprenyat, molt. Quan veig tots aquests funcionari que foten la culpa de tot als polítics, als bancs, al Vaticà, als Estats Units, a l’ànec Donald, al pastisset de crema, o a sa tia orelluda… I si la culpa fos teva? Tu, tu, tu, tururú! Tu que robes paquets de folis. Tu, que deixes els ordinadors engegats tot el cap de setmana i durant la setmana, i la llum, i tot. Tu, que arribes tard a treballar. Tu que et deprimeixes i demanes baixes. Tu, tu, tu. Tot això tu paguem a tu. Qui compatibilitza tot això? De qui és la culpa so cogombre florit?
De cinquè. Per què? Per què permeten que els funcionaris (i, ei! També empreses privades!) jubilar a la gent als 55? Que estem bojos? Per què matem a les persones abans d’hora. Per què permetem aquesta desigualtat, camarada? Per què desendollem de la societat a totes aquestes persones? Per què no apostem per una societat inter generacional? Vull gent gran al meu costat, vull gent jove. Us vull a tots.
De sisè. Sindicats. Els sindicats ajuden als treballadors o són només clubs d’amics per ajudar-se entre ells? Sindicats.. Regnes totalitaris dins de la democràcia. Controlen les empreses grans. I les petites? Tot això del sindicat –i parlo de l’actuació- no és donar pagueta i tot callats? Volem diner. El sindicat és la base de les dictadures dels extrems (comunisme, nazisme, feixisme…). Curiós. Sindicat realment per a què? Ningú discuteix els drets dels treballadors però… aquest poder invisible dels sindicats? Aquest gat per llebre. Ummm, no és això, companys, no és això.
N’hi ha més. Molt més. Un dia explicarem casos que esgarrifen. Però, els vull dir una cosa. Si no canviem el sistema funcionarial d’aquest país mel val no ser un país independent, perquè de fet cada cop som més dependents. I el que volem és llibertat i la llibertat és assumir riscos les 24 hores del dia. La vida no tanca mai. La vida. Recorden? Suar, patir, esllomar-se… Mirin i remirin la mítica sèrie britànica Sí, ministre (per cert, aviat l’editorial Acontravent la publicarà en llibre amb àgil traducció d’en Toni Aira). Se’n recorden? La lluita constant entre el ministre Jim Hacker i el secretari funcionari del ministeri Sir Humphrey. Ja la veu clara el ministre: “Els funcionaris tenen un talent extraordinari per embolicar una idea senzilla de manera que sembli extraordinàriament complicada”. O… aquest diàleg magistral:
-Els edificis governamentals no necessiten un permís de segureta contra incendis.
-per què no? –va continuar en Frank
-Potser –va proposar en Humphrey- perquè els funcionaris de Sa Majestat no són fàcilment inflamables.
Prenguin nota: A Anglaterra –i als països civilitzats- almenys el sistema funcionarial fa riure.
