És inevitable; per molt que no ho vulguem veure tenen raó. No hi ha res a fer: són les normes de l’Estat de dret. Mireu: a la facultat de dret ensenyen una cosa bàsica, primordial: no hi ha res —cap norma legal— que pugui contradir la constitució d’un Estat. Se’n diu principi de jerarquia normativa: si la Constitució diu negre, la llei no pot dir blanc. Voler encaixar el blanc dins el negre sense perdre la raó és una pura entelèquia.
Ja no es tracta d’aquest Estat —Espanya— dins el qual s’emmarca Catalunya, sinó de teoria, de filosofia de l’estat de dret, una filosofia que s’ha de complir allà on sigui, talment la que regeix la divisió de poders. La divisió de poders —la separació entre el judicial, l’executiu i el legislatiu— és un fonament del qual no es pot prescindir si és que no volem caure en formes de govern cavernícola. I això també passa amb el principi de jerarquia normativa.
Si la Constitució diu una cosa no podem saltar-nos-la a menys que vulguem caure en pràctiques sòrdides i no democràtiques, en una autocràcia com la que sempre ha estat de moda als països de l’Amèrica del Sud, per exemple, allà on qualsevol govern dicta un plegat de normes que contravenen la constitució, però on el partit i el líder és tan poderós que ningú impugna res —l’oposició està emmanillada, i els jutges venuts—, i fins i tot es dicten lleis ‘d’interpretació constitucional’ que pretenen imposar d’una vegada per totes la manera en què han de ser llegides les normes supremes. Potser es tracta d’una deformació mental meva, però crec que l’Estat de dret és un gran invent, i que no es pot jugar amb ell així com així: la Catalunya independent també tindrà una Constitució —serà un Estat de dret, oi?—, i tots aquests principis també hauran de ser respectats.
És inútil: si la constitució diu blanc l’estatut no pot dir negre. I no és un assumpte d’ideologies: qualsevol ho ha d’admetre amb els seus propis ulls: la Catalunya que volem no té cabuda dins l’actual marc constitucional. Hom pot ser tan nacionalista com vulgui, però la realitat és la que és: dins la Constitució Espanyola del 78 una Catalunya més plena no hi cap sense rebentar el principi de contradicció.
Llegiu la constitució espanyola: jo ho he fet i n’estic segur: la Catalunya que volem i que expressa en alguna mesura l’Estatut allà no hi té cabuda. No es tracta de ser més nacionalista o catalanista o sobiranista: es tracta que allà no hi entrem, basta obrir els ulls, basta no ser totalment idiotes. I encara que es fes trampa i s’entrés dins el marc: ¿què s’arreglaria? Pot ser ja pararia per sempre el desplegament nacional, competencial, del país? ¿Pot ser no arribaria un dia en què es veuria que això no té cap sentit?
Es poden fer tots els malabarismes que es vulgui, però si passats 4 anys encara no tenim sentència es deu també a això: ni els jutges més progressistes o sensibles a la qüestió catalana signen la seva plena constitucionalitat: ¿com podrien fer-ho si basta saber llegir per adonar-se que no hi ha volta de fulla? Jo no sé què van fer els serveis jurídics de la Generalitat quan van avalar la constitucionalitat de l’Estatut: s’ha de ser molt ingenu —o anar molt venut— per no adonar-se que això ho havien de tombar a la força. És inútil, una pura pèrdua de temps, no hi ha res per fer.
Algú em dirà que la voluntat dels catalans en referèndum no pot ser refeta per un Tribunal. I jo li diré que NO té raó, que l’estat de dret precisament funciona d’aquesta manera!: governen les lleis, no governen els homes. La voluntat popular està sotmesa a les lleis, a les Constitucions (també aprovades en referèndum, ai). Això, ara per ara, pot ser una tocada de nassos, però en definitiva funciona i vertebra els millors països del món.
Tot això (el joc de mans Estatut/Constitució) està esgotat. Ara bé: tampoc no es veuen més sortides. ¿Reformar la Constitució? Encara que es pogués: ¿què s’arreglaria? Diferir el problema una altra trentena d’anys, fins que tornem a tocar sostre? ¿Aconseguir l’Estat propi així com així, a la brava? ¿Com? Anar escampant que aquesta última opció està a punt de caure no deixa de ser irresponsable. Som molts però encara som pocs, poquíssims si del que es tracta és de fer alguna cosa ‘real’ i no una costellada.
Catalunya s’ha passat més de tres-cents anys intentant ser compresa, respectada i volguda per la resta d’Espanya. No ho ha aconseguit; tanmateix, s’ha autoenganyat, ha confiat en què al final tot això s’arreglaria d’una manera o de l’altra. A dia d’avui, aquest fe ingènua viu sota la capa dels que defensen la constitucionalitat de l’Estatut.
A més, seguir amb aquest rotllo, com fa el president Montilla a El País el passat dimecres, és penós i contraproduent: “las razones pueden acabar en frustración y la fuerza en ruptura. Catalunya busca aliados pero no sólo para sí misma, para sus derechos y sus legítimas aspiraciones, sino para la España plural y federal, la única posible en democracia como marco de convivencia de pueblos distintos que quieren compartir un proyecto común”.
¿Projecte comú? ¿Quin projecte comú té Espanya amb Catalunya? El PP tenia raó: portava l’Estatut al Tribunal perquè comportava risc de secessió. Oh, i tant! ¿Pot ser l’Estatut no és —era— una passa més cap alguna cosa més i més sobirana? ¿qui ho dubta? ¿Des de quan un Estatut d’Autonomia ha bastat a Catalunya, a la majoria de catalans? Un Estatut no ha solucionat mai la papereta de Catalunya, sempre s’ha sentit encotillada.
La meva recomanació literària passa per rellegir una vegada més la Constitució Espanyola del 78. A veure si no us moriu de pena.
