Ara que acabem de passar el sis de desembre i que cada any se’ns recorda que és aquell dia però de 1978 en el qual es va aprovar en referèndum la Constitució Espanyola, voldria fer-los memòria d’una altra constitució. I és la que aquest dilluns, nou de desembre, faria vuitanta vuit anys. Em refereixo a la Constitució de la República Espanyola que es va promulgar el 1931. Era un nou marc legal des d’on la Segona República mirava de legitimar les altres reformes que haurien ajudat a modernitzar el país. Però l’arribada del general Franco es va encarregar d’abortar aquesta idea amb la seva immediata derogació. És evident que ha plogut molt des de llavors, que els temps canvien però determinades forces polítiques no, i que les relacions de l’Estat amb certes comunitats autònomes, i parlo expressament de Catalunya, ja s’ha vist que requereixen un altre tractament. Ara, sí que és cert que repassant el redactat i el contingut de la Constitució del 1931 potser els convindria als actuals polítics i legisladors, tenir-la en compte.
Només, i per començar, es parla d’una república democràtica. I això, trobo que val la pena d’aturar-s’hi i recordar què vol dir. Sovint s’obliden certs principis bàsics perquè ens pensem que qui els ha de conèixer ja els tenen ben presents o ja que se’ls saben. I no és així. Volgudament o no veiem que es devalua, es buida o es menysté el significat de segons quines paraules. I el significat que atresoren aquestes dues juntes convé recordar-lo. Una república democràtica és un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble, on els ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. És a dir que no els fa por que votin, que els ciutadans hi diguin la seva anant a les urnes. La millor manera de fer bo el segon punt d’aquesta Constitució republicana del ’31 i que és el de garantir la sobirania popular. Un concepte que ja va establir Jean Jacques Rousseau en el 1762 en el seu contracte social i en el qual es basa la idea que l’única forma de poder polític legítima és el poder que troba el seu fonament en la voluntat del poble.
Aquella constitució republicana no era pas utòpica, tocava de peus a terra ja que també destacava que, entre els principals punts que calia preservar i enfortir era el que feia referència els drets fonamentals, com ara el de la llibertat d’expressió, el d’unió i d’associació. Punts que llegits a dia d’avui a propòsit de la situació política que tenim en un marc de retallades de llibertats, de dèficit democràtic i de criminalitzar la sobirania popular que ens hauria de fer pensar. Pensar i aprendre’n del passat.
Perquè sovint, quan hem sentit que es posa sobre la taula la possibilitat de reformar l’actual constitució espanyola perquè sigui un marc legal més fidel a la realitat territorial i a les necessitats dels diferents actors, es podria mirar d’agafar idees d’aquesta que es va aprovar ara fa més de vuitanta anys. Ara, també és veritat que si no hi ha voluntat política ferma és difícil que s’avanci en aquesta direcció. Però que hi pot haver unes regles de joc diferents i que aquestes lleis formin part de solucions polítiques més adients pels temps que vivim és una realitat. Per tot plegat crec que una altra constitució és possible.
