Una Constitució, mil horitzons

"La nostra Constitució, agradés a uns quan es va fer i agradi a altres ara que ja té 41 anys, és de les més modernes d’Europa"

La paradoxa de que els que no van estar d’acord amb l’aprovació de la Constitució en els temps de la Transició siguin ara els seus defensors més aferrissats demostra fins a quin punt la història s’ha mogut cap a posicions més progressistes i com això significa que la nostra Carta magna pot emparar mil horitzons. Tanmateix, no es pot equiparar l’abast i conveniència de la seva extensiva interpretació a través de la jurisdicció constitucional amb eventuals reformes del seu text, doncs, en fer això segon, les possibilitats són moltes, però a la mateixa vegada massa dispars. En definitiva els mil horitzons interpretatius són més segurs i senzills que els de la reforma.

No cal dir que una reforma constitucional fora avui necessària per actualitzar alguna terminologia, definir les competències del Senat com a cambra de representació territorial, identificar els subjectes autonòmics o definir la dimensió justa per a la solidaritat entre territoris, entre altres coses. Però per aquesta mateixa raó, resultaria més que perillós reformar-la ara.  Es diu que en temps de tribulacions cal evitar les mudances, i avui manca el consens per treballar-hi, ni que fos en línia d’intencions, sobre els canvis que el text necessitaria.

Tot i que es critica el Partit popular per no voler-la reformar, la justificació d’aquesta posició es pot trobar en les altres: els que sí hi són a favor, o bé volen introduir-hi el dret a l’autodeterminació o bé volen una recentralització fins i tot amb l’eliminació de les comunitats autònomes. Qualsevol dels dos objectius és legítim. Ningú ha dit que sigui menys democràtica França que Espanya, i a aquella la descentralització és sols administrativa, i és probablement el més clar exemple d’un país centralista. Tampoc a la nostra democràcia no militant hi ha conceptes petrificats com passa a Alemanya, Itàlia o la mateixa França. El poder de reforma està en aquests països impossibilitat per intentar desintegrar l’Estat o canviar la seva estructura territorial o social. La nostra constitució, en canvi,  és d’una gran generositat: el poder de reforma sols està blindat per un procediment més complicat que el de modificació de les lleis.

Qualsevol constitució escrita és naturalment rígida. Aquesta rigidesa té com a objectiu la preservació del pacte constitucional, si no hi ha un gran consens per a la seva modificació. Algú podria dir que d’aquesta manera es van blindar algunes estructures en el temps de la transició, i certament va ser així, Com és així en qualsevol constitució. La nostra, agradés a uns quan es va fer i agradi a altres ara que ja té 41 anys, és de les més modernes d’Europa, i la seva eficàcia directa en matèria de drets i llibertats va ser reconeguda des de bon principi pel tribunal constitucional, i mai ha deixat de ser així.

Altra cosa és que nosaltres i la nostra classe política no siguem capaços de fer a la jurisdicció constitucional preguntes intel·ligents. Mes d’un senyal ha donat ja el Tribunal en aquest sentit en les darreres resolucions. Mentre l’alçada de les nostres mires i el consens sobre eventuals reformes no siguin una realitat tangible fora millor no tocar res, entre altres coses perquè cap de les alternatives tindria els dos terços de cada Cambra assegurats, primer requisit per als canvis. Ni hi ha majories tan contundents a Catalunya, ni a la resta d’Espanya. Quan arribin, si arriben, tot estarà per fer i tot serà possible.

 
 

Comentaris