Constitució d'any nou

"No podem esperar reconeixement i cooperació d'altri quan nosaltres tan sols estem disposats a gaudir de la part més satisfactòria de ser lliures i normals en el món"

Deia Napoleó que les constitucions com més curtes i ambigües millor. Lògic car al militar i dictador d'origen cors esdevingut francès i jacobí en necessitava una que li fos tallada segons el seu propi patró i model d'interès. Més recentment s'ha dit que les constitucions per elles mateixes no eren garantia d'oferir la felicitat però que, per contra, una mala constitució sí podia fer molt infeliç al poble que la patia. La frase del prestigiós jurista Guy Carcassone té molta rellevància i ens porta a qüestionar el moment –i el protagonisme- que alguns trien per presentar un esborrany de Carta Magna a la catalana que, ara per ara, no hauria de ser la màxima prioritat pels catalans sobiranistes. A menys que els impulsors ho desautoritzin, han aparegut a la premsa certs aspectes del suposat text que més valdria no publicitar-los massa ja que el que aconseguiran és que esdevinguem un país poc seriós a ulls de la sempre recorrent comunitat internacional. La constitució, fer-la, és una feina política i, interpretar-la, jurídica. Com en el futbol en aquest món tot està ja inventat.

En primer lloc caldria no ignorar que no som encara un nou estat independent i sobirà cosa que, a hores d'ara, no ens garanteix ningú i que per ser-ho ens cal una gran feina interior, sens dubte, però també ens caldrà una enorme i convincent feina exterior. Per a tal comesa caldria esmerçar totes i cadascuna de les nostres actuacions públiques i això, de vegades, implica, com es diu vulgarment, empassar-se gripaus que són altament necessaris. La majoria d'edat política neda o sura entre aquestes aigües i nega –sinònim d'ofegar- a aquells que practiquen diletantismes, ara sí, innecessaris o juguen als infantilismes i a les utopies carrinclones. Llançar el missatge que els catalans no tindrem exèrcit ja que viurem en una sort d'Ínsula Baratària de pau, germanor i bonhomia denota una puerilitat que ofèn als que ja portem molts anys en aquest negoci tan mal pagat de ser independentistes per convicció. Llavors, cal observar, quin tipus de reconeixement internacional esperen aquests: el del radicalisme islàmic per introduir-se, a casa nostra, encara més del que ja ho han fet? El de la Rússia de Putin i els seus amics, abans comunistes, ara oligarques, i sempre esbudelladors del seu poble? La Veneçuela ja enfonsada abans de la terrible caiguda del preu del cru? Els altres populistes bolivarians amics del neofailangista Iglesias? O potser el que esperen, atès llur grau de bondat, és que la carta de reconeixement ens arribi del zoològic de Walt Disney? El nostre reconeixement, en primera i darrera instància, ha de venir d'Europa ja que som europeus per geografia, natura, condició i coherència. El missatge ha de ser molt clar: volem ser independents, és clar, però per seguir essent fidels als nostres ideals europeistes, democràtics i de defensa d'una civilització, com l'europea, que és i seguirà essent, no ho oblidem, la nostra. Massa tacticisme i excés de regateig et porta a driblar-te a tu mateix i, a la fi, no acabes marcant el gol desitjat ja que acabes per ignorar a quina porteria defenses i a quina ataques. I la política, definida com l'art del possible, del que es tracta és d'assolir coses plausibles i no pas de fer continus i celebrats brindis al sol amb continuades i forçades operacions de maquillatge que desconcerten els altres i avergonyeixen els teus.

La llibertat i la democràcia tenen un preu i la seguretat, valor a l'alça, necessita de compromís, exigència i alçada de mires. No podem esperar reconeixement i cooperació d'altri quan nosaltres tan sols estem disposats a gaudir de la part més satisfactòria de ser lliures i normals en el món. Ja n'hi ha prou de trobar-nos amb gent que sectàriament i dogmàtica ens volen marcar l'agenda i que defensen o justifiquen certs pronunciaments armats – o terroristes- arreu i a casa nostra s'esfereeixen per la caça del coll verd, la pesca del sonso i ja no diem el monopoli de la violència legítima per part de la policia o de la seguretat i defensa del nostre territori per part d'un exèrcit català integrat a Europa i al món.

Si del que es tracta és de no encetar certs debats a fi de no dividir-nos abans d'hora, tots hem d'actuar de forma responsable sense endegar aquests debats. Si del que es tracta és de començar a parlar dels afers seriosos de forma clara i diàfana, aquí podem parlar tots i, a fe, que alguns no ens tremolarà ni pols ni llengua per fer-ho. Patriotisme i coratge haurien d'anar sempre indissolublement agafats de la mà. La independència de Catalunya és un afer massa seriós com per deixar-la a mans de quatre pijos malcriats amb disfressa d'arreplegats, a intel·lectuals il·luminats de resclosida doctrina, a engalipadors de l'utopia sagramental que a les primeres de canvi ens diran que allò d'Espanya no era tan dolent o a certes monges curtes de rosari i d'excessos de verb i mercat. Ara és l'hora, certament, de no fer el ridícul. Bon any a tothom!

 
 

Comentaris