El subconscient franquista traeix sovint a aquells poders fàctics tan acostumats a la impunitat que fins i tot els fa incórrer en provocacions perilloses. És el que ha passat amb l’enèsima ràtzia contra la dissidència independentista, quan un jutjat i la Guàrdia Civil han batejat la seva operació repressiva sota la denominació de Volkhov. Ja s’ha recordat aquests dies que aquesta va ser el nom d’una de les batalles on va intervenir la División Azul en suport a Hitler i com a tropes auxiliars –més aviat carn de canó– de la Wehrmatch en la seva ofensiva contra la Unió Soviètica. En realitat aquesta ofensiva nazi (els espanyols duien uniforme alemany) va servir per assegurar el setge de Leningrad. I aquest constitueix un dels episodis més inhumans i cruels de la Segona Guerra Mundial. Van ser 872 dies de setge i va causar un 1,2 milions de civils morts (més de la meitat dels qui no van aconseguir fugir) en un dels crims contra la humanitat dels quals mai Espanya ha demanat disculpes a Rússia. Sobre aquesta trista història val la pena recordar el fantàstic llibre que l’enyorada Montserrat Roig va escriure durant la dècada de 1980, L’agulla daurada.
Recordar Volkhov és molt representatiu del feixisme que impregna casernes i tribunals espanyols, i alhora una provocació contra Rússia, un país orgullós i que no oblida fàcilment les ofenses. En certa mesura, i a partir dels fets i les actituds, no és difícil arribar a la conclusió que la Guàrdia Civil i part de la judicatura són tentacles del búnquer franquista acampat a Madrid, i que fa tot el possible per mantenir el règim del 39 (que multiplicat per dos equival, òbviament, al del 78). Això implica actuar, més o menys per lliure, més o menys amb altes complicitats, amb virulència en funció de les circumstàncies o com a voluntat repressora. I en els darrers anys esdevenen uns espais reaccionaris, en el sentit que reaccionen amb virulència quan es troben amb algun revés europeu, judicial, polític, com ha passat amb Tamara Carrasco, els independentistes acusats de terrorisme, les freqüents visites de la malemérita a l’Ajuntament de Girona o, com hem pogut comprovar en la darrera setmana, amb aquesta nova classe professional i emprenedora independentista. Tot apunta que aquesta operació de guerra judicial bruta té molt a veure amb la demolidora sentència que exonera Trapero i la cúpula dels Mossos, i que deixa en evidència l’actuació patètica d’aquesta policia patriòtica.
En el manual d’instruccions de tot repressor de monarquia bananera queda clar que aquestes accions són dissenyades per generar un clima d’intimidació. Hi contribueix una determinada propaganda que fa servir els mitjans per generar un relat justificatori. Resulta essencial el paper dels guionistes i, en aquest sentit, sembla que el sobreconsum de plataformes fa que alguns s’hagin inventat una trama russa per tractar de justificar-se, o encara pitjor, apostar per un doble o res quan és evident que un sector de la judicatura espanyola, nerviós davant la possibilitat d’una inspecció europea, sembla voler-se desmarcar d’aquesta “justícia recreativa”. Tanmateix, per a aquesta penya, la realitat no és més que una molèstia amb qui es pot coexistir silenciant-ne el volum. Es tracta, simplement de crear relat i exhibir la seva impunitat que reforça alhora importants graus d’intimidació al propi govern espanyol.
Certament, convé començar a dir les coses pel seu nom: crear terror a partir de la certesa de la impunitat per la inoperància dels tallafocs davant els excessos d’alguns magistrats. Els mecanismes democràtics de control no funcionen, i el seu posat arrogant, desafiant la pròpia lògica i el sentit comú serveix per intimidar els molts –probablement la majoria– magistrats amb sentit de l’ètica professional més o menys intacte. Tanmateix, aquest sentit del terror i la impunitat és el que serveix, per posar un exemple, per atemorir l’esquerra, especialment la que és al govern. L’estratègia de cacera de bruixes contra la formació de Pablo Iglesias, el mateix Pablo Iglesias i la seva pròpia família, n’és un exponent. Menys visible, encara que sovint més descarnat, és l’assetjament patit per alguns regidors o responsables polítics a nivell local, a qui les denúncies o amenaces recorden molt clarament a aquella època dels primers anys de la Transició tangencialment recollits en velles pel·lícules com El disputado voto del señor Cayo. De fet, aquest exhibicionisme de rojigualdas que es pot observar a Madrid o l’Espanya monolingüe no deixa de ser un recordatori de qui va guanyar (amb el suport de Hitler i Mussolini) la Guerra Civil, i com Espanya no ha experimentat encara un més que necessari procés de desnazificació.
Ramon Cotarelo, al seu darrer llibre conversa amb l’historiador Enric Pujol, ens recorda precisament que el projecte nacional espanyol és el passat. Els grans referents nacionals, construïts durant la decadència del segle XIX, i tunejats convenientment durant el franquisme, resulten un llistat de símbols i mites caracteritzats pel reaccionarisme més ranci: els reis catòlics (amb el seu visceral antisemitisme), el genocidi americà, la intolerància religiosa, el tancament davant els corrents il·lustrats, el fanatisme o el “honra sin barcos” (de fet, “ni honra, ni barcos”). Tot plegat un nacionalisme amb aroma de naftalina amb un greu component autolesionador.
En qualsevol manual de psicologia es defineix les persones tòxiques com a narcisistes, victimistes, paranoiques i amb tendència a la violència contra els indefensos. Gent que es creu merèixer més, i que tanmateix, amb impotència, atribueixen el seu fracàs a un conjunt d’enemics imaginaris que els han privat de la posició que, consideren, els corresponia. El franquisme ho va sintetitzar amb precisió amb un recordat un lema: la “conspiració judeo-maçònica-marxista-separatista”. Avui tornem a gaudir dels mateixos referents. En les manifestacions de la ultradreta acostumem a veure pintades contra la comunitat jueva, testimonial i discreta; intel·lectuals i dissidents exercirien avui el paper dels perseguits maçons; Podemos i Rússia exercirien avui els pràcticament extingits comunistes, i finalment, els majoritaris independentistes fora de l’Espanya monolingüe serien la gran amenaça, l’Anti-Espanya que serveix per presentar l’agressor com a víctima. El nacionalisme espanyol ha convertit la nació espanyola en tòxica. L’episodi d’insultar Rússia (com cada estiu succeeix el mateix amb el Regne Unit per la seva absurda obsessió amb Gibraltar) no deixa de formar part d’una deriva autodestructiva, de la qual els catalans faríem bé a independitzar-nos sense tantes pors ni recances.
1 
