La notícia va viatjar ràpidament cap a Londres i al sentir-la no donava crèdit. Dos periodistes condemnats per fer la seva feina. Per informar. El jutge argumenta que la protecció constitucional al dret a la informació es refereix a la Tv, la ràdio o la premsa escrita, però no a Internet. Segons el seu parer, aquest no és un mitjà de comunicació social….En sentit estricte, diu. Afegeix, que cal matisar, per tant, el grau de protecció.
Alguna cosa no encaixa aquí. Les universitats imparteixen classes de periodisme digital. Hi ha màsters sobre aquesta matèria. En definitiva, estem forçats a saber utilitzar aquest nou mitjà si volem seguir treballant com a periodistes en aquest món modern. Però el sistema, ves per on, no ens protegeix quan ho fem. A Internet, la llei ens abandona i així s’abandona també, la defensa constitucional al dret a la informació. De nou.
Des de la llunyania que dóna la distància no puc amagar la perplexitat d’allò que veig. Un Millet al carrer després d’enganyar als ciutadans i dos periodistes a la presó per informar de la veritat. Condemnats a un any i nou mesos de presó. Ens hem tornat bojos? Aquest fet és, si més no, preocupant, alarmant i perillós. Senyors i senyores, quina gran irresponsabilitat.
Hi ha un bon grapat que els interessa mantenir el periodisme com a una professió de segona. Mantenint la precarietat laboral i un pobre reconeixement social. Però ara, van i l’amenacen… A Londres diuen molt això de “don´t take anything for granted”. Hi ha mil maneres de fer desaparèixer la llibertat d’expressió, parcial o totalment. Estiguem alerta. Estigueu alerta sindicats. Pel bé de la democràcia i dels valors que em aconseguit al llarg dels anys.
