Ens ha tocat viure una època de grans canvis i de molta perplexitat. A l’economia mundial hi passen coses a les quals no estaven acostumats. Alguns del nous problemes eren prou coneguts com per pensar que eren problemes localitzats i previsibles fins al punt de formar part de la conjuntura. Però amb una observació més atenta, ens adonem que la realitat actual no és únicament una qüestió de fluctuació cíclica a l’estil habitual, sinó d’unes ruptures més profundes i amb unes conseqüències que poden tenir unes repercussions més greus i de més potencial. De fet, tot semblava augurar que amb un petit cop de timó seria suficient per a corregir el rumb que es va iniciar ara fa uns mesos amb el referèndum que va convocar el primer ministre Cameron, com a resposta a la reivindicació sobiranista d’Escòcia. Segur que l’ocupant del 10, Downing Street de Londres, es va pensar que guanyaria el referèndum i que tot seguiria igual. Però vet aquí que les enquestes no van detectar el descontent dels britànics per les desigualtats i el rebuig a una massa d’emigrants difícil de país i d’incorporar. És així que un partit com l’UKIP va obtenir més recolzament del que ell mateix pensava i, sobretot, de provocar un error de càlcul del primer ministre que ha posat punt i final a 50 anys de presència britànica a la UE. I així, en qüestió d’un pocs mesos s’ha produït el Brexit, és a dir, la sortida del Regne Unit, i l’abandonament de les 11.500 lleis que s’havien posat en vigor.
Tot això, enmig d’un petroli que no supera els 40 dòlars per barril Brent i perjudica els països OPEC. O enmig d’una crisi de les navilieres i del transport marítim. Només cal veure els vaixells cisterna convertits en dipòsits flotants o les dificultats de navilieres com la primera de Corea. O bé pensar en les dificultats de la primera empresa de transport marítim, la Maersk de Dinamarca. O bé en l’escàs trànsit del Canal de Panamà ampliat.Així, doncs, Veneçuela o Nigèria ja no són el que eren i han de competir amb saudites, Kuwaitians, Qatarians, i etc., a uns preus ben poc remuneradors. Però no s’acaben aquí els problemes. En d’altres països, per exemple Itàlia, que veu les dificultats de supervivència de la seva banca amb problemes difícilment superables i entitats que semblen condemnades a desaparèixer, com és el cas de la més antiga del món que és la Monte dei Paschi de Siena. Tothom està, doncs, a l’expectativa, mentre la reunió de la Reserva Federal dels EUA s’anuncia moguda.
En realitat, la zona euro no és un obstacle pel creixement del Regne Unit. Al 1975 el britànics van votar per gran majoria quedar-se a la UE junt amb les expansives economies de França i Alemanya. Per tant, només la feblesa democràtica els pot aportar més creixement. Malgrat tot, però, el Regne Unit vol conservar la lliura esterlina. Al juny d’enguany, però, es deia que el Brexit significaria una trencadissa de la Unió Britànica. És un fet que no estava previst que votessin de la mateixa manera les diferents nacions i regions britàniques. No cal ser massa perspicaç per a entendre que difícilment Irlanda del Nord pot votar igual que d’altres territoris. El que era més inesperat és que Londres actués al marge de la resta del Regne o que Escòcia fos el detonant d’un canvi que els propis escocesos no reivindiquen. Al capdavall, el Brexit podria crear problemes a la Borsa de la City. Pensin que hi ha 5.500 societats operatives a escala europea que necessiten passaports per a treballar al conjunt de la U.E. Aquets concedeixen crèdits per valor de 1.1 trilions d’euros. I això ho fan 336.000 persones.
En qüestió de formes, la nova primera ministra, Theresa May, no gasta gaire contemplacions i, no planteja cap fórmula intermèdia o cap segon referèndum, és a dir, que aplica la versió dura del Brexit. Això voldria dir no només una sortida de la UE, sinó també de la unió duanera i del mercat únic. En cas de voler rectificar, el retorn però, es podria tramitar al Parlament Europeu. En definitiva, si la City de Londres estornuda, la indústria britànica de serveis financers s’ha refredat i té un constipat. És, per tant, preocupant. I això pot tenir conseqüències atès que des de la central de Londres es dona feina a 16.000 experts de la UE.
Segons la cancellera Merkel, el Brexit significa una profunda trencadissa de la línia històrica de la UE. En la seva opinió, es trencarà el projecte si no se li deixa temps per impulsar la prosperitat dels ciutadans. En aquesta línia, l’aportació destacada més destacada ha estat la reunió de Bratislava que ha apostat per mantenir la línia de la integració. Un trobada de líders europeus, on Espanya ha brillat per la seva absència i inoperància. Mentrestant, Àngela Merkel intenta consensuar una UE potent encara que sigui sense el Regne Unit. Els països on més s’ha fet treballar més la diplomàcia són Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Hongria, etc que són els previsibles successors de la via de la desintegració. En tot cas, sembla que ningú no protestarà contra la unió monetària.
Enmig de tot això, la Reserva Federal dels EUA, que acaba de donar senyals de vida, i el Banc d’Anglaterra, necessitarien una actitud més ferma i menys vacil·lant i dubitativa. De moment, la Gran Bretanya ha quedat marginada a Europa. El país necessita un consentiment interior, la salvaguarda de la prosperitat i la cooperació econòmica amb els veïns. A primera vista, sembla que el Brexit hauria de perjudicar el Regne Unit, però a la llarga aquesta decisió pot ser encertada. I una fórmula hàbil seria optar pel model de Noruega que té un peu a fora i un peu a dintre. No serà naturalment una tasca fàcil de portar a la pràctica, però vital per a l’èxit.
