Si algú, a Madrid o a Barcelona, tenia encara l’esperança que en aquesta legislatura seria possible “la vuelta a la normalidad”, l’haurà perduda tota després de la situació viscuda ahir al Col·legi d’Advocats de Barcelona. La digníssima actitud del President del Parlament, Roger Torrent, és un bany de realisme per als apologetes del 155. Al matí, el CDR donava una altra mostra de per on aniran els trets amb l’encadenament sorpresa d’activistes a les portes del TSJC. El missatge comú dels dos episodis és el mateix: “nosaltres no hem pogut impedir que ens empresoneu, però vosaltres no podreu impedir que ho denunciem i ens hi rebel·lem”. De moment són situacions aïllades, però a mesura que l’independentisme es reorganitzi socialment i institucionalment guanyaran gruix, i la situació pot arribar a ser insostenible. Qui no ho vegi està fora de la realitat: a l’estat li espera un Vietnam pacífic a Catalunya.
A mesura que la situació s’agreugi, probablement es farà més i més clar que només hi haurà una manera d’aspirar a recuperar la normalitat, i té a veure amb el concepte de consentiment. No hi ha democràcia si els marcs juridicopolítics no tenen el consentiment explícit del poble, i a Catalunya el marc juridicopolític no el té. Simplement, no el té. Per una banda, l’Estatut vigent, Llei Orgànica que defineix l’autogovern de Catalunya, no és el que els ciutadans van votar en referèndum, sinó el modificat a posteriori pel TC. Estem regits (des de fa vuit anys!) per una llei que no ha votat ningú, i que l’estat sap que avui seria amplíssimament derrotada en cas de nou referèndum, igual que ho seria la Constitució. Per l’altra banda, l’independentisme s’aferra a una declaració de la República que ningú es va atrevir a defensar i que el 21D va ser ratificada en escons, però no en vots. Massa imperfecte tot com per aspirar a cap normalitat.
La solució no pot ser un terme mig apanyat en els despatxos per les elits, no caurem en aquesta trampa discursiva. La solució és un marc juridicopolític que sigui votat pels ciutadans, i evidentment la renúncia a la violència (1O) i la repressió (Estremera, Soto del Real) per imposar lleis que no han estat votades. Mentre això no sigui així i es mantingui el present estat d’excepció democràtica, la conflictivitat creixerà. A mig termini no és un mal escenari per a l’independentisme: no està clar que la majoria dels catalans vulguin viure en una Catalunya independent, però el que és segur és que la gran majoria volen viure en una democràcia. I no sembla que la monarquia espanyola estigui en disposició de proporcionar-ho.
