La connexió amb Àfrica

"L’Àfrica és un d’aquells llocs on tot es pot reinventar a través de la vitalitat del carrer, la solidaritat col·lectiva, l’empenta innovadora i l’herència de les tradicions i de les creences"

D’Àfrica no n’hi ha una de sola. De fet, en són moltes, que conviuen en un gran continent, l’extensió del qual podria encabir els EUA, l’Índia, la Xina i una part de l’Europa occidental. Un mosaic dinàmic, vibrant i multiètnic, que cada 25 de maig des del 1963, commemora el naixement de l’Organització per a la Unitat Africana, precursora de l’actual Unió Africana.

El Dia d’Àfrica celebra que el continent de la joventut i el futur, de la dignitat i la reinvenció constant, va superar la xacra de l’esclavatge i es va desempallegar del llast colonial gràcies als moviments d’alliberament nacional, que maduren amb una mirada pròpia.

L’efemèride també recorda l’avanç en la integració continental per afrontar l’avenir amb la resistència d’un baobab. En urbanització, creixement demogràfic, productivitat agrícola, emergència climàtica, formació i coneixement, els reptes i les oportunitats encaixen amb la mida de l’Àfrica. En canvi, el progrés en drets humans, democràcia, tecnologia, immigració i cultura és, avui, innegable.

L’africanització global és un fenomen del segle XXI. A més, un 80% de la població africana serà urbana el 2050, amb Kinshasa i Lagos com dues de les deu ciutats més grans del planeta. En tres dècades, l’Àfrica acumularà la major part de la població activa amb més capacitats. Per aquesta raó, les societats africanes poden ser un espai on definir la nova relació entre la sostenibilitat i una economia arrelada a la comunitat, la clau de volta per sortir de l’atzucac del model productiu actual.

Si posem el focus en el nostre espai de relació més immediat, trobem una Mediterrània cada cop més urbana i més africana, que ens fa pensar en nous espais de cooperació i referma el rol de Catalunya com a frontissa entre Europa i les moltes àfriques, com a lloc de transició i de diàleg com promou l’Estratègia Mediterrània. Però també som conscients que el mar comú esdevé, massa vegades, una trampa mortal per a aquelles persones que fugen de la fam i de conflictes bèl·lics en busca de noves oportunitats i es topen amb l’egoïsme i la insolidaritat dels estats europeus.

La solidesa de l'acció exterior catalana rau en què no només ens projecta cap a Europa. El nostre deure és ser presents a tot arreu i esdevenir referent dels catalans i les catalanes que viuen fora. D’aquí que les delegacions a l’exterior siguin imprescindibles. Més que mai, hem de mirar cap a altres terres i oportunitats com pot ser el cable submarí de fibra òptica per millorar la connectivitat del continent africà, que tindrà a Catalunya un dels pocs punts de connexió amb Europa.

Amb aquesta visió més oberta, el Govern ha aprovat el Pla Àfrica, que estreny els vincles socials, econòmics, culturals i de solidaritat amb el sud del Sàhara, en especial en aquest moment d’emergència sanitària. L’alta mobilitat africana ens recorda la presència a casa nostra de comunitats com ara la senegalesa i la gambiana, que pertanyen a aquí i a allà. Que són capaces de connectar realitats no tan allunyades i aportar-hi noves perspectives des d’un estol de llengües enriquidor. Com afirma l’economista, filòsof i músic senegalès Felwine Sarr: «Les llengües obren les galàxies, els universos i els mons que es tracta d’explorar».

Catalunya és un node entre l’Àfrica, la Mediterrània i una Europa que entén la importància de les relacions amb el veí del sud, tal com ho demostren l’aprovació de l’estratègia de la Unió Europea per a l’Àfrica, al març, i la celebració de la sisena cimera amb la Unió Africana, que tindrà lloc a Brussel·les a l’octubre.

 

Que la Unió Africana guanya pes internacional resulta evident. Aquest organisme ha designat el 2020 com l’any de silenciar les armes i de la creació de condicions propícies per al desenvolupament. La pacificació és llarga. Però, és la via. La presidència sud-africana d’enguany així ho entén quan argumenta que els conflictes delmen la progressió social, econòmica i humana, i perpetuen la pobresa. Com diu un proverbi sud-africà, els tambors de guerra són tambors de fam.

Ara bé, els esculls per silenciar les armes encara són molts: la inestabilitat al Sahel amb la violència gihadista a Mali, i en especial a Burkina Faso, la crisi als territoris anglòfons del Camerun causada per les lluites entre rebels i les forces de seguretat, la precarietat política del govern somali, i la falta de suport per redreçar el procés de pau al Sudan del Sud.

De tota manera, l’Àfrica és un d’aquells llocs on tot es pot reinventar a través de la vitalitat del carrer, la solidaritat col·lectiva, l’empenta innovadora i l’herència de les tradicions i de les creences. Tot això sense oblidar la llum que aporta una feminització emergent de les idees. Com diu l’escriptora nigeriana i icona feminista Chimamanda Ngozi Adichie: «La nostra època ens obliga a prendre partit». 

 

Comentaris