Com en el seu moment els va passar als defensors d’aquella quimèrica Tercera Via, avui els independentistes que intenten acompasar-se amb l’Estat -gran part del PDeCAT i tota ERC, amb els seus entorns mediàtics- viuen en la mateixa tragèdia política: No hi ha oferta de Madrid. Amb Oriol Junqueras a la presó, l’aposta possibilista d’ERC va tenir límits electorals, el 21D, i ara pateix dificultats estratègiques molt serioses. L’electorat independentista ha tancat files, però també és cert que no ha rebut una explicació clara del que va passar a finals d’octubre ni tampoc de quins són els termes del conflicte actual dins de la majoria independentista.
És evident que cal governar i, en la mesura que es pugui, intentar desempallegar-se de l’ofec que implica la intervenció de les institucions catalanes. I que això, en gran mesura, implicarà l’ajornament de la via unilateral. Però també és imprescindible preservar la legitimitat política del referèndum de l’1-O i la declaració republicana posterior. Conjugar la legalitat espanyola amb la legitimitat republicana és la feina més imminent del bloc independentista.
Sense aquesta dimensió legítima, l’independentisme es convertiria en una versió pobre i desacreditada del peix al cove pujolista, amb una agenda nacional per sota de la dels tripartits, que almenys van intentar elevar el sostre de l’autogovern, via Estatut. Puigdemont i el que significa han de ser compatibles amb la reconstrucció de l’autonomia. La prioritat és aquesta.
