El conflicte és amb el poble espanyol

"Quan la majoria social d’un país contempla així a una altra realitat nacional, estem parlant d’un conflicte ètnic."

Generalment, els catalans  volem emmascarar el dramatisme de la nostra situació de poble sotmès. Com que la història recent sempre ens ha situat en el costat dels perdedors, intentem de forma inconscient no encarar obertament l’origen dels nostres mals. Anem dissimulant constantment fins que els esdeveniments ens engalten una bufetada. Llavors, fem cara de baixar d’Arbeca i diem “ai, qui ho havia de dir!”

És això exactament el que els hi passa a molts dels nostres connacionals quan viuen en la seva pròpia carn l’animadversió espanyola. Sovint són situacions quotidianes vinculades sobretot amb el nostre idioma, i que es produeixen dins i fora de les nostres fronteres lingüístiques. L’odi que genera escoltar la nostra parla es manifesta amb actituds grolleres i també agressives. Són tants i tants els exemples dels darrers mesos i anys que en podríem fer una enciclopèdia.

En un altre ordre de coses, però relacionat amb el que estic dient, és obligació de tot dirigent polític assenyalar el camí a la seva gent tot predicant amb l’exemple. Això sí, sempre amb la veritat per davant, perquè les conseqüències de la mentida acostumen a enrabiar al poble i són el motiu principal per fer caure un govern. Per això, resulta temerari per part dels polítics catalans nominalment independentistes repetir com a lloros allò de “conflicte amb l’estat”.

No. El conflicte és amb una gran majoria del poble espanyol que, i només per posar un exemple, quan es va produir la sentència del procés dues terceres parts dels seus membres (segons totes les enquestes) no volien indultar als condemnats. “Que se pudran en la càrcel!”, era el comentari majoritari que es podia sentir en els carrers de les ciutats espanyoles. Quan la majoria social d’un país contempla així a una altra realitat nacional, estem parlant d’un conflicte ètnic. Una confrontació entre pobles. Un que voldria fer desaparèixer els trets nacionals de l’altre, i aquest altre que malda per conservar-los.

 

Aquest és el veritable paradigma de la nostra situació respecte a Espanya. I prou d’amagar el cap sota l’ala. Afrontar amb rigor i maduresa aquesta realitat comença per acceptar que som subjecte de fòbia per part d’una majoria d’espanyols. És el primer pas per cercar els mecanismes amb els quals combatre un clima col.lectiu de crispació que pot anar augmentant dia rere dia.

No em cansaré de repetir que si els responsables polítics catalans no accepten i verbalitzen obertament l’escenari que acabo de descriure, estan cometent un acte d’irresponsabilitat que podem pagar molt car tots plegats. No es pot fer avançar un poble amagant realitats que fins i tot pot veure un infant. Pensen que ens mamarem el dit eternament?

Coneixent però la mentalitat de la gran majoria d’ells, estic convençut que confonen les seves pors i les seves mancances amb les de la resta de compatriotes. Creuen que la seva pusil.lanimitat i mediocritat és com el coronavirus. Que s’encomana a tothom. Afortunadament, trobem més dignitat, talent i patriotisme en qualsevol petit negoci del país que no pas en els escons del Parlament de Catalunya. Aquesta és la força de Catalunya. 

 

Comentaris