Conflicte cultural

"És evident que hi ha una part de l’arrel del conflicte Catalunya-Espanya que és cultural"

Primera accepció del terme “nació al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”; Primera accepció del terme segons el Diccionari de la real Academia de la Lengua Española: “Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno”. Qüestió de prioritats lingüístiques, i ja no tant de llengua sinó de llenguatge. És evident que hi ha una part de l’arrel del conflicte Catalunya-Espanya que és cultural. No tot, evidentment. Però no entenem les mateixes coses per conceptes amb el mateix nom, fins i tot deixant els diccionaris de banda: al capdavall, no té tant a veure amb castellanoparlants o catalanoparlants com amb castellanopensants i catalanopensants.

Hem sentit molt sovint els últims anys la invocació de la “democràcia” a ambdues bandes del conflicte. Per la banda independentista l’autodeterminació és un dret que existeix, digui el que digui la Constitució espanyola. És un dret natural, inherent a qualsevol nació, que s’exerceix quan ja no es pot aguantar més la relació d’excessiva dependència d’una estructura estatal. Com que és un dret que “a la catalana” es considera lògic, i amb un suport amplíssim per part de la població, la “democràcia” s’associa a aquest dret fonamental i al seu respecte i exercici. El moviment independentista català s’ha basat en aquest lema, “democràcia”, per a exigir que la veu dels catalans sigui escoltada pel que fa a la decisió sobre el seu futur. En canvi, per la banda de Castella, el que s’ha invocat és “proteger la democracia española”. Què volen dir, aquí, quan diuen “democràcia”? Es refereixen simplement a la Constitució, a les lleis, al sistema del règim que va succeir Franco i que va incorporar drets fonamentals (alguns) i elecció dels governs i parlaments per votació. Quan s’invoca allí, la “democràcia” equival a “sistema”. A un de concret, el del 78, que “nos dimos entre todos”. I qualsevol cosa que alteri o amenaci aquest sistema, es considera antidemocràtic o un cop d’estat o una sedició o una rebel·lió. O fins i tot causa d’il·legalització. El conflicte no és només terminològic ni lingüístic: és cultural, és de concepte. Entenem coses diferents per la mateixa paraula.

 

De tal manera que, davant d’un àrbitre, una part invocarà la democràcia i l’altra també. I és molt difícil trobar una solució entre dues persones que s’acusen exactament del mateix, però amb arguments totalment oposats. Tan difícil que jo ho considero impossible, i crec que el divorci és una qüestió de temps. No té a veure amb la comunitat castellanoparlant perquè això es pot entendre “a la catalana” també en castellà, aquest no és el problema. No és la llengua, és el llenguatge. És la idea, la cultura, el costum, fins i tot la tradició. Nacions basades en la llei inamovible i en la força, i nacions basades en la reivindicació de la pròpia existència (com va dir Vicens Vives). Dubto que ens entenguem, com a màxim podem provar de conviure i allargar la discussió, però el divorci conceptual és massa gros com perquè no sigui prou evident el divorci: de fet, des del punt de vista cultural, el divorci ja hi és. Montilla en deia “el desapego”. La resta només és confiar que sigui una separació amistosa, flexible i empàtica per ambdues bandes, i que totes dues s’acabin tractant d’igual a igual. I de diferent a diferent.

 

Comentaris