La condició humana

"Quan la solidaritat és realment incòmoda ens tornem prudents i egoistes"

Imaginem una situació. Un govern municipal decideix acollir 5.000 refugiats sirians i afganesos. Els recull de l'illa de Lesbos (on es troben en una situació d'extrema gravetat) i els trasllada a un campament aixecat expressament a 100 metres del nucli municipal. L'ajuntament es compromet a instal·lar aigua corrent, electricitat i estufes, tot pagat amb diners públics del consistori. A més, demana als seus conciutadans que facin un esforç per donar feina, sempre que puguin, als refugiats, de manera que puguin començar a guanyar-se la vida i integrar-se poc a poc a la comunitat que els acull. Ara us faré una pregunta. ¿Penseu que el partit polític que executés aquest pla guanyaria o perdria vots a les següents eleccions? ¿Penseu que la gent aplaudiria el gest solidari i els recompensaria amb un augment dels vots o castigaria el trasllat i els faria perdre les eleccions en favor d'un partit que es comprometés a fer-los fora? No sóc vident (ni tan sols analista polític), però és molt possible que molta gent rebutgés qualsevol polític que prengués aquesta decisió. Lesbos, a Grècia, n'és un exemple. De fet, és un model paradigmàtic de la condició humana i de la seva relació amb l'arribada de refugiats.

Quan el campament de l'illa de Lesbos comptava amb 300 o 400 refugiats molts veïns de Moria van esforçar-se per ajudar a tota aquella gent que fugia de la guerra. Van portar mantes, menjar i van contribuir de la manera que van poder per millorar la situació de totes aquelles famílies. Ara, amb pràcticament 20.000 refugiats apilats en el campament, els mateixos que ajudaven exigeixen a la Unió Europea que els faci fora immediatament. Els grecs ja no porten mantes i menjar sinó que compren gossos per protegir les seves cases. Ja no tenen caritat, tenen por i odi. I no és que siguin mala gent, és la condició humana. Tampoc no és que els refugiats que roben bestiar per menjar o talen oliveres centenàries per escalfar-se per la nit siguin mala gent. És la condició humana. Els uns volen sobreviure i els altres volen viure. Exactament igual que les decisions de la Unió Europea, dels polítics de tots els països de la Unió. És la condició humana. Volen manar, volen poder i saben que ajudar els refugiats és posar-se en contra els seus propis ciutadans. D'acord, molt poca gent es manifestarà en contra de rebre refugiats al seu poble, però molta gent que no es manifesta votarà al partit que es compromet a fer fora els refugiats. I encara n'hi ha més que no ho diran però desitjaran, internament, que no vagin refugiats a prop de casa seva. És la condició humana.

 

L'egoisme és consubstancial a les persones. L'instint de supervivència ens fa porucs, esquerps, covards i miserables. Ajudem quan fer-ho no interfereix en la nostra manera de viure. És a dir, portar menjar i mantes, d'acord. Fer tuits, perfecte. Donar uns diners al mes a una ONG, correcte. Perquè són coses que no afecten de cap manera la nostra existència quotidiana. Ara bé, quan la solidaritat és realment incòmoda ens tornem prudents i egoistes. Per això em fa gràcia que culpem els polítics de les nostres pròpies misèries. Que acusem els governs de no fer res pels refugiats. De deixar que morin a la frontera. De no ajudar-los. El més irònic és que els polítics no ho fan perquè ens coneixen. Perquè saben com som. Fan la feina bruta que nosaltres no ens atrevim a fer. Es desempalleguen dels refugiats perquè no ho hagin de fer els seus votants. És un problema de la condició humana. Si, de cop, els ciutadans decidíssim ajudar de debò els refugiats, si els volguéssim salvar, si ens entreguéssim solidàriament, el populisme seria pro-immigració, i no anti, com és ara.

 

Comentaris