Condemnats per votar, condemnats a votar

"Si hi ha penes de presó, un nou 1-O. I si hi ha absolució, també."

L'independentisme ha demostrat que si vol, pot muntar un 1 d'octubre cada diumenge però també que, de dilluns a divendres, no vol o no pot aturar el país més de 48 hores seguides. No és un judici, ni tan sols una crítica; és una descripció fruit de la observació –a primera línia- de la naturalesa interna del moviment i que projecta precisament aquests dos punts fort i feble. (Abans que ningú digui res: vaig a generalitzar, d'acord? Gràcies.) El punt fort és la capacitat d'atracció i consolidació del tronc central de la societat catalana a l'independentisme o, com a mínim, al sobiranisme. Una conversió, a més, irreversible. El punt feble són les renúncies que estaria disposat a fer aquesta part de la societat per assolir l'objectiu. El resultat global ens deixa un suport continu, incondicional, contagiós i perpetu pel sí a la independència però amb un límit incert sobre com executar aquesta majoria. Remato la generalització amb una metàfora: la del petit comerciant que ja sempre votarà independència, que possiblement fins i tot es mobilitzarà fora d'horari comercial però, això sí, amb uns dubtes enormes sobre quants dies estaria disposat a tancar la botiga per fer valdre una situació de pols amb l'Estat.

 

Aquest còctel, que agradarà més o menys en funció de la implicació personal de cadascú, és el que en bona part explica els dubtes i discrepàncies internes de l'independentisme i que desemboquen amb la pregunta més repetida les últimes setmanes i mesos: "com acabarà tot això?", cosina germana de "i ara què?". Cal fer notar la diferència entre "com acabarà?" –que pressuposa una voluntat de finalitzar la història- i l' "i ara què?" - que denota una continuïtat sense fi a curt termini. Aquesta diferència d'opinions es pot anar capejant amb més o menys fortuna fins que arribi la sentència del judici pels encausats pel procés. I aquell dia sí que s'haurà de contestar a la pregunta "I ara què?".

 

 

I cal parar atenció amb què la resposta a la pregunta dependrà de si hi ha una sentència absolutòria (fins i tot amb penes baixes) o bé si la condemna és de molts anys de presó. Sembla que la contestació a aquest escenari –el d'una pena molt alta- està molt més ben definida que no pas el contrari –absolució-, pel qual ara per ara no hi ha pensada cap reacció. I aquesta seria una situació novament crítica perquè una part molt important del relat independentista més recent (no tot) s'ha basat precisament en la denúncia de la repressió de l'Estat encarnada en els nou presos. Si hi ha una sentència absolutòria, es guanyarà la llibertat dels presos (gran notícia) però caldrà repensar, com a poc, l'argumentari.

 

Una resposta a això podria passar per tenir pensat, passi el que passi, un nou 1 d'octubre. Tant si és una cosa com si és l'altra. Si hi ha una condemna molt alta, podria esdevenir la millor resposta i el millor homenatge als condemnats: repetir allò pel qual han estat empresonats i posar tota la pressió al govern espanyol i a la UE que la única arma continuen sent les urnes. I si queden absolts, voldrà dir que –malgrat tot- l'1 d'octubre sí que tenia encaix en la legislació espanyola. I per tant, com que aquesta sentència exculpatòria esdevindria un precedent, la repetició dels mateixos actes quedaria alliberada de qualsevol responsabilitat penal. Dit d'una altra manera, si els nou presos surten absolts i en llibertat no s'hauria de descartar la convocatòria d'un nou referèndum l'endemà mateix de la sentència i sense que el Madrid polític i mediàtic tingui temps a pair el cop. Pels qui consideren que aquesta ja és una pantalla passada que recordin també que l'1-O va venir després d'un 9N i –com és evident- no van ser el mateix pel salt que va suposar. Per tant, el nou 1-O ja no seria tampoc una repetició de l'anterior sinó un situació completament nova. I sobretot nova per un estat que, un altre cop, hauria perdut la capacitat d'iniciativa a l'agenda política. I aquesta vegada, a més, amb un govern, el del PSOE, marcat pel mantra "llei i diàleg". A veure, en aquestes circumstàncies, què els hi acaba pesant més.

 

Comentaris