Concòrdies

"I es mor Suárez i tothom que ens dóna lliçons de política"

I la mort, que tot ho fa més pur. I es mor Suárez i tothom que ens dóna lliçons de política. Vostès ja ho deuen haver vist. Fins i tot els cambrers ens alliçonen i ens parlen de pacte, generositat, comprensió…: la mort ens fa a tots moralistes i polítics, estadistes de sobretaula. I això està molt bé, ¿qui ho dubta? Tothom ens parla de geni polític, de la mediocritat dels temps en què vivim. Lliçons pòstumes.

Però ometem el fet que Suárez va morir políticament moltes vegades abans que la vida mateixa el matés, definitiva i pomposament. Hi ha herois que només veiem de lluny, quan volen cap el cel. Mentrestant continuem fent-nos la guitza els uns als altres. Entre conservadors i socialistes, Suárez va voler defensar un espai de moderació i contenció d'excessos, un partit condicionador: se'l carregaren els mateixos que ara ploren per les cantonades.

I el TC que diu que els catalans som il·legals, o almenys que els seus esternuts no s'adapten a la Constitució. Invalida la declaració de sobirania, però deixa marge per una consulta legal, que hauria d'obrir un marc de negociació i canvi constitucional. Les lleis sempre tenen marges per on reformar-les: això ens recorden els jutges, tan imparcials… El TC marca un camí, l'únic camí des del punt de vista legalista; la política hi podria entrar, però no interessa, per molt que el fantasma de la concòrdia ens hi encamini amb gestos moderats.

Perquè tot li devem a Suárez, oi? Això ens volen fer creure. El mite de la Transició, de l'Espanya oberta, de la possibilitat infinita i de l'amor fratern. Suárez que ressuscita Tarradellas, abans de donar vida a la Constitució restaura l'autogovern català, i el basc, i li hem d'estar eternament agraïts. Ui, la gratitud. Gran virtuosisme, això de retornar les institucions democràtiques a un poble democràtic. ¿No ploreu de gratitud, emocionats?

Tot li devem a Suárez, ens diuen… Els valors de la Transició ens salvaran. Sobretot si els valors els tenim nosaltres, mentre a l'altra banda de la taula van esmolant les grapadores. ‘La concòrdia va ser possible', diu l'epitafi, i tenen la gràcia funesta de posar-ho en passat.

I no és la concòrdia de Suárez, la que vertebra els gran pactes espanyolistes entre PP i PSOE? La concòrdia no és morta: continua allà on estava l'any 1978. La concòrdia vol dir: Espanya i Espanya, tota la resta són petites ximpleries que el temps polirà.

Suárez és l'últim espantall, d'espantaocells que han tret ara de l'armari per a mirar de fer rebaixar la tensió sobiranista. Ens demanen equanimitat, agraïment. Poca-soltades dites des d'un gran paternalisme. Suárez vol dir: suaus, tranquils, nens, que amb moderació no us caldrà sobirania, amb moderació tindreu la millor sopa espanyolista del món. Suaus, que ara arriba el federalisme asimètric, almenys per la via dels fets, de les normes, de les reformes silencioses pel que tenen paciència i saben no acalorar-se amb banderoles patriòtiques.

Estigueu agraïts als grans cuiners de la sopa possibilista, estigueu agraïts, perquè ells us han posat el plat a taula. No ens uneix l'amor sinó l'espant. Va ser la por —i la incertesa i la manca de cultura democràtica— allò que va forjar els valors de la Transició.

Tornar a parlar d'aquella època és tornar a fer presents uns acords fets en un clima d'enrariment colossal, de verí total, de parauletes que en qualsevol moment podien fer esclatar un bomba dos carrers més avall.

Que no ens enganyin: la Transició és una altra cosa. Ara el que toca és deixar de tenir por, sense fer el ridícul, és ben cert, però tampoc dient-nos mentidetes paternalistes. El paternalisme del TC, que ens nega el caràcter sobirà però que ens mostra un camí cap a la sobirania, un camí impossible enmig d'unes forces polítiques que no cediran. D'aquest no cedir ells en diuen ‘concòrdia'.

El paternalisme de la Transició envers Catalunya; el paternalisme del Govern espanyol, ara mateix, amb les seves advertències de papu davant dels perills sobiranistes: econòmics, polítics, europeistes. El paternalisme de la convicció a través de la por; l'estratègia de l'espant. Si no els pots convèncer amb raons almenys fes-los por, que la por talla les ales.

El vell paradigma Suárez Tarradellas el voldrien ara, en el moment present. Dos polítics reformats de les velles intransigències cap a la cultura de l'acord. Un vell feixista i un suposat radical catalanista que pacten la continuïtat del franquisme per altres mitjans, democràtics, no cal dir-ho, a canvi d'honors d'estat, marquesats i un lloc en la història. Però els temps han canviat.

Ja no vivim patrocinats per uns líders que administren els nostres destins sinó que són els destins col·lectius els que busquen els seus lideratges. Ja no hi ha altra por que la crisi. No entendre això és no entendre res de res. És com pensar-se que el que digui el TC pot influir en el procés; Catalunya sap el que vol abans de posar-se en marxa.

 
 

Comentaris