El ministre de l’Interior qualifica la insurrecció catalana de “problema d’ordre públic“. És el punt de vista del nacionalisme espanyol. Els espanyols mai admetran que llur país és un fracàs, que porta segles sent-ho, que no es manté dempeus, que és impossible mantenir a hòsties aquesta ficció, i que un territori del que volen anar-se’n milions de persones no es pot anomenar nació.
Es neguen a admetre que l’invent de les múltiples restauracions és il·legítim. S’obstinen a rebaixar el problema a un d’ordre públic per justificar l’ús de la força, la mentida, l’engany i el terror contra una població desafecta. Invoquen el suprem interès de la seva pàtria que no és la de la gent, sinó l’estrafalari constructe d’una oligarquia castellana tradicionalment obscurantista, incompetent i lliberticida.
Així es manté aquesta imitació d’Estat d’arrel feixista disfressat d’Estat de dret. Un Estat de dret que reconeix com a víctima a un feixista instigador de la violència i el crim, legalment condemnat a mort i executat pels poders legítims de l’època. El resultat és berlanguià: el “absent” del franquisme torna a estar present amb el socialisme fins al punt que hi ha qui diu que han tret al genocida del Valle de los Caídos perquè el feixista dels punys i les pistoles estigui més còmode.
Punys, pistoles, porres, escuts, pilotes de goma, gasos, mànegues, pallisses, tortures, la parafernàlia del feixisme espanyol al dia. El van aplicar al País Basc per mentir i desnaturalitzar un conflicte polític nacional valent-se d’un immens aparell de propaganda amb l’ajuda dels mitjans, els intel·lectuals, les universitats, l’església, etc., tots condemnant angèlicament l’ús de la violència en abstracte, i legitimant en canvi la seva violència criminal concreta sense solució de continuïtat des del 18 de juliol de a 1936.
Els independentistes bascos van cometre un error en mantenir la violència contra un règim que, sent violent, s’havia disfressat d’Estat dret, repudiant falsament la violència anterior. Això va permetre als ideòlegs del règim el famós enunciat de “sense violència, a Espanya, es pot parlar de tot”.
Quaranta anys més tard, la mentida és palesa a Catalunya. D’això s’encarrega l’esmentat ministre de “Justícia” del regne, el dubtós “jutge” Marlaska, expert al País Basc i al qual en mitja dotzena d’ocasions la jurisdicció europea ha recriminat no investigar les tortures. Un jutge negligent amb la tortura és, en realitat, còmplice d’ella. Per a aquest home, aquí no hi ha conflicte polític, problema de legitimitat, d’opinió pública o govern per consentiment. Hi ha un problema d’ordre públic.
L’independentisme català no ha comès el mateix error que el basc i no ha fet servir la violència, sinó que, ans al contrari, ha elaborat un discurs radicalment pacífic. Amb això ha deixat patent la mentida de l’oligarquia espanyola: sense violència tampoc es pot parlar de res perquè l’Estat fallit espanyol no té defensa racional possible.
Negar-se per la violència a l’exercici del dret d’autodeterminació com fan els pobles civilitzats és la confessió palmària de la fallida moral i política d’Espanya. L’econòmica i social és l’habitual.
Per això han posat l’exjutge còmplice amb les tortures al País Basc, per trasplantar a Catalunya el model del pla ZEN, un estat d’excepció de fet, similar al de les dictadures llatinoamericanes en què la policia segresta ciutadans, els tortura, els fa desaparèixer i sembra el terror. Com a Catalunya avui i al País Basc ahir.
El fascisocialisme espanyol està disposat a fer valer a Catalunya la violència i el crim de les seves bandes armades, de vegades amb uniforme i d’altres de paisà, amb o sense mandat judicial, amb o sense nombres d’identificació. La sinistra finalitat és sembrar el terror policial acusant la població pacífica de terrorista. Bastir el relat criminalitzador. Com al País Basc. Com a Alsasua.
Per això és tan important no caure en el parany de les provocacions de les bandes policials. No recórrer a la violència en cap cas.
Excepte en el de legítima defensa davant els assassins, amb o sense uniforme.
