Comuns, el 78 amb rostre humà

"Se'ls ha de reconèixer que volen reformar l'Estat, això sí, però assumint la transició i acompasant el ritme dels canvis als que vagi cedint el règim actual"

El 14 d'abril de 1977, el Comitè Central del PCE va comparèixer públicament davant les càmeres de televisió amb una gran bandera bicolor al darrere. Santiago Carrillo va ser l'encarregat d'anunciar que, a partir d'aquell moment, els comunistes assumien la simbologia del bàndol franquista com a pròpia, abandonant per a sempre la legitimitat republicana. A canvi, els comunistes espanyols només van rebre la legalització del partit. A partir d'aquell moment, la totalitat de l'esquerra espanyola va incorporar-se a les institucions en col·laboració estreta i lleial amb les estructures del règim franquista, monarquia borbònica inclosa. Els socialistes manaven i, quan calia, els comunistes els complementaven. A Espanya i a Catalunya, exactament igual.

 

Van voler oblidar fins i tot els seus morts, que els feien nosa des de les tàpies dels cementiris i els revolts dels camins. Van negar l'autodeterminació dels pobles que abans defensaven i el PSOE va dedicar-se a muntar el GAL des de les clavegueres de la policia franquista, sense que comunistes i derivats protestessin ni per quedar bé. Van fer-se rics i van fer de rics. I avui Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero són indistingibles perquè ja ni perden el temps dissimulant. I això ni tan sols és nou, perquè Adolfo Suárez i Santiango Carrillo ja es van posar d'acord en tot.

 

 

Passats els anys, semblava que la generació de Podemos era capaç de plantar cara a tot això. Durant un instant, vam veure banderes republicanes i van sentir com Pablo Iglesias parlava de calç viva al Congrés. Fins i tot Ada Colau va retirar un bust del rei. Però tot era estètica i, com a tal, va durar ben poc. Vist l'entusiasme i la rapidesa amb què s'adapten al sistema, el CNI i Hisenda els han deixat en pau i ningú d'ells no ha de patir per res. Se'ls ha de reconèixer que volen reformar l'Estat, això sí, però assumint la transició i acompasant el ritme dels canvis als que vagi cedint el règim actual. Com va fer el PCE, ni més ni menys.

 

Comentaris