El 14 d’abril de 1977, el Comitè Central del PCE va comparèixer públicament davant les càmeres de televisió amb una gran bandera bicolor al darrere. Santiago Carrillo va ser l’encarregat d’anunciar que, a partir d’aquell moment, els comunistes assumien la simbologia del bàndol franquista com a pròpia, abandonant per a sempre la legitimitat republicana. A canvi, els comunistes espanyols només van rebre la legalització del partit. A partir d’aquell moment, la totalitat de l’esquerra espanyola va incorporar-se a les institucions en col·laboració estreta i lleial amb les estructures del règim franquista, monarquia borbònica inclosa. Els socialistes manaven i, quan calia, els comunistes els complementaven. A Espanya i a Catalunya, exactament igual.
Van voler oblidar fins i tot els seus morts, que els feien nosa des de les tàpies dels cementiris i els revolts dels camins. Van negar l’autodeterminació dels pobles que abans defensaven i el PSOE va dedicar-se a muntar el GAL des de les clavegueres de la policia franquista, sense que comunistes i derivats protestessin ni per quedar bé. Van fer-se rics i van fer de rics. I avui Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero són indistingibles perquè ja ni perden el temps dissimulant. I això ni tan sols és nou, perquè Adolfo Suárez i Santiango Carrillo ja es van posar d’acord en tot.
Passats els anys, semblava que la generació de Podemos era capaç de plantar cara a tot això. Durant un instant, vam veure banderes republicanes i van sentir com Pablo Iglesias parlava de calç viva al Congrés. Fins i tot Ada Colau va retirar un bust del rei. Però tot era estètica i, com a tal, va durar ben poc. Vist l’entusiasme i la rapidesa amb què s’adapten al sistema, el CNI i Hisenda els han deixat en pau i ningú d’ells no ha de patir per res. Se’ls ha de reconèixer que volen reformar l’Estat, això sí, però assumint la transició i acompasant el ritme dels canvis als que vagi cedint el règim actual. Com va fer el PCE, ni més ni menys.
