A la sortida de la seva no gaire exitosa manifestació d’ahir a Arenys de Munt, el secretari general de la Falange a Barcelona va declarar que “no es cierto que la mayoría de los catalanes sea separatista”. Com ho sap? Quan els ha comptat, els uns i els altres, per saber quins són majoria i quins són minoria? I si està convençut que els contraris a la independència són molts més que els favorables, ¿per què intenta impedir un referèndum que, si és cert el que ell es pensa, les seves opinions guanyarien de carrer?
L’argument del secretari general de Falange es repetia ahir en molts fòrums polítics espanyols, fatxes, carques i progres: no és veritat que la majoria dels catalans sigui independentista. La majoria dels catalans se senten espanyols. És possible que tinguin raó. O que no la tinguin. Però el seu seria un argument interessant en la campanya electoral pel no d’un referèndum per l’autodeterminació. No és un bon argument en una campanya contra el referèndum. Si dius com a argument d’autoritat que la majoria dels catalans no vol la independència, estàs dient que la independència o la no independència depèn de qui és majoria, de quina opinió té més partidaris. Però si estàs negant-te a la possibilitat de fer un referèndum el que estàs dient és que t’importa un rave qui té la majoria i qui no la té, t’importa un rave si són més els catalans que se senten espanyols o els qui no se’n senten, que Catalunya és Espanya pensi el que pensi la majoria, i que per tant no té cap sentit fer la pregunta si t’importa un rave la resposta.
Jo no sé si a Catalunya hi ha més partidaris o més contraris a la independència. No en tinc ni idea, perquè caldrien poders paranormals per saber-ho, quan mai no s’ha pogut fer la pregunta d’una manera políticament acceptable. I per mi sí que és important qui té la majoria i qui no la té, perquè jo crec que la democràcia és la decisió de la majoria amb respecte als drets de la minoria, sigui quina sigui la majoria i sigui quina sigui la minoria. Pel senyor de Falange, no cal fer referèndum, primer perquè ell ja sap el resultat –se suposa que per inspiració divina- però sobretot perquè en el fons no creu que la possibilitat i el dret a la independència depengui del resultat d’un referèndum, sinó d’una cosa anterior, abstracta, metafísica, sagrada i essencial, per damunt de la democràcia i del dubte: la sagrada unitat d’Espanya. Doncs a mi m’agradaria que un dia ens poguéssim comptar, tots plegats. Perquè llavors hi hauria arguments que no es podrien fer servir.
Hi ha molts catalans que volen la independència. Hi ha molts catalans que se senten espanyols. Quins són més? No ho sé, perquè no ens ho han preguntat. Però tinc la sospita que aquests dos grups, sumats, no sumen cent. Vull dir que hi ha una franja ampla d’indecisos al mig, de gent que escoltaria als uns i els altres, que preguntaria en quines condicions, a quin preu, de quina manera, amb quins avantatges i quins inconvenients. Jo crec que si es fa un dia la pregunta i si es fa la campanya de debat i informació prèvia que tot referèndum comporta, el secretari general de la Falange tindrà alguna sorpresa. Descobrirà que hi ha molts més catalans que no es pensa que no se senten espanyols. Però, sobretot, descobrirà que hi ha molts menys catalans que no es pensa que estan disposats a continuar sent indefinidament espanyols de segona.
