Molt de compte amb les provocacions

"Davant de Catalunya, la unió de forces espanyoles és total, des de VOX a Podemos. Davant d'Espanya, la desunió de les forces catalanes serà la desfeta de Catalunya"

Tot plegat, a més d'una injustícia monstruosa, la sentència del TS ha estat una provocació. Fa ja temps que els jutges espanyols no són "la boca que pronuncia les paraules de la llei", com deia Montesquieu, l'enterrat, per a qui la llei era la justícia. La boca dels jutges espanyols pronuncia les paraules del gobierno, doncs, de la injustícia i la prevaricació.

De fet els tribunals funcionen com a comandos d'avançada de la política de l'oligarquia espanyola, amb ordres d'abatre l'enemic amb un sol cop. Són com una mena de grup d'operacions especials ràpides dels governants i els militars. O no és miraculós que una justícia que triga mesos per a qualsevol tràmit hagi sentenciat i fet efectiva la sentència en un sol dia? I per unanimitat. Potser és el que tenien pensat per a la cerimònia dels despatxos com una ofrena al seu rei i que es va frustrar. Sigui com sigui, una clara provocació que cerca un esclat social per justificar l'ús de la violència i, si hi ha escalada (encara que sigui improbable), millor: es podria justificar un estat d'excepció i, si de cas, s'aprofitaria per suspendre les eleccions.

Quan el MHP Torra crida a la "ruptura democràtica", únic camí cap a la independència, no es pot oblidar que ho fa al costat d'uns aliats que no pensen el mateix perquè no aposten per la ruptura sinó per una taula de diàleg, i pensen aprofitar la seva inhabilitació per imposar les seves tàctiques de claudicació. Si fos d'una altra forma, haurien fet pinya entorn del president i aquest no hauria acceptat l'arbitrarietat espanyola. Va fer-ho però per no viure una altra vegada l'espectacle de com ERC torna a donar suport als botxins espanyols i permet que el facin fora a la força.

Tanmateix, el que cal és la "ruptura democràtica". Però això què vol dir? El poble demostrà la seva disposició a la ruptura democràtica, però va resultar que els dirigents no tenien res preparat per fer-la efectiva. Aleshores, sabem que el poble segueix disposat, però els dirigents encara han tingut menys possibilitats de preparar res a la presó o a l'exili. Què vol dir "ruptura democràtica", doncs?

Sona com una crida a la mobilització col·lectiva amb una tàcita invitació a mostrar al carrer la indignació i la protesta de tothom, de la gent. I també una tàcita invitació a la desobediència. Totes dues democràtiques; totes dues pacífiques. Però fins a quin punt donaran resultats sense cap preparatiu institucional, en plena crisi de la Covid i amb unes eleccions a quatre/cinc mesos?

Soc conscient que trepitjo un terreny relliscós. Sempre que s'obre una finestra d'oportunitat, s'obre també un debat estratègic sobre si aquesta finestra és d'oportunitat de debò o un ham i una provocació. És un debat permanent. D'un costat es diu que si hi ha una oportunitat cal aprofitar-la, i hi estic d'acord. I quina millor oportunitat que la indignació que provoca l'atac dels jutges a les institucions catalanes? De l'altre costat es diu que si responem a la provocació en una situació de debilitat objectiva (encara que potser no subjectiva) cometrem un error que pot costar-nos molt car. Fins i tot les eleccions que volem referendàries. I també hi estic d'acord.

La ruptura democràtica, entenc, significa que mantindrem la protesta pacífica al carrer fins on calgui. L'eficàcia d'aquest capteniment és un imponderable, ja que el caràcter pacífic de la revolució catalana és una cuirassa, protegeix, però també limita.

Cal concentrar les energies en les eleccions, que són decisives perquè permetran aclarir quina és la força real de l'independentisme, amb números a la mà. En cas de victòria de l'independentisme per majoria absoluta al legislatiu es podrà proclamar la independència en seu parlamentària. Això últim és el que no està clar. Avui tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista i no tenim independència. Perquè el problema rau en l'enfrontament dins l'independentisme. Quina és la garantia que assolirem la independència amb el Parlament que resulti de les eleccions? Òbviament, cap. I menys si recordem que, ara per ara, la voluntat unitària del conglomerat del MHP Puigdemont no troba resposta de l'altra banda, d'ERC, que invoca una vagarosa unitat estratègica en un futur incert per amagar la desvergonyida fal·làcia que la desunió fa la força.

 

Davant de Catalunya, la unió de forces espanyoles és total, des de VOX a Podemos. Davant d'Espanya, la desunió de les forces catalanes serà la desfeta de Catalunya.

No hi ha cap raó racional sota el cel per no anar units a les eleccions. Pot haver-hi moltes raons passionals, personals, partidistes, d'enveja, odi, frustració o complicitat i col·laboració amb l'enemic. Però cap ni una racional.

Cap ni una al servei del país.

 

Comentaris