Hi ha una consciència de catàstrofe a l’ambient. És un estat col·lectiu d’inquietud, producte de la incertesa a molt curt termini. No és una sensació apocalíptica com els “terrors de l’any 1.000”, quan tothom pensava que s’acabaria el món, però tampoc tan lleuger com els vaticinis de l’any 2.000, quan es creia que els ordinadors es tornarien bojos, amb el salt d’un dígit que portava un canvi de més, d’any, de segle i de mil·lenni. És una convicció col·lectiva, alimentada per la inseguretat que tothom comenta amb tothom, amb tots tipus de premonicions que formen un magma d’angoixa on ningú sap que passarà demà amb l’avi, la parella, la canalla o si mateix.
El monopoli de l’espai públic pels polítics, obligats per nòmina a dir alguna cosa sense més idea que els mossens i els militars encara embolica més la trista festa, sobretot quan, després de mentir, contradir-se i insultar de passada als catalans, acaben tots dient això tan original que ja res tornarà a ser com era abans, com si això hagués passat alguna vegada en la història, riu heracliteà on ningú es banya dos cops. El que volen és crear confusió per amagar la causa directa no del virus, evidentment, sinó dels seus efectes devastadors gràcies a l’imperi demencial d’un neoliberalisme salvatge els últims 30 anys que ha barrejat egoisme i corrupció per destruir qualsevol mena de vincles comunitaris i desmantellar l’Estat de benestar.
La versió espanyola del neoliberalisme rampant ha sigut especialment brutal, tant a l’egoisme com a la corrupció. Sortits d’una interminable dictadura d’estúpids assassins, els 40 anys posteriors, l’anomenada “postransició”, han sigut un espoli, un saqueig del sector públic sencer, a mans de bandits de tots partits sense escrúpols i amb especial dedicació als sectors educatiu i sanitari, amb els quals poden els lladres amics dels polítics lladres fer grans negocis.
Quan Espanya s’acosta al mèrit de ser l’Estat més corrupte d’Europa arriba la pandèmia i li toca gestionar-la a un govern sense experiència, ni competència. Ningú dels dos partits de la coalició va prendre en seriós el problema, però van intentar fer-la valer per assolir uns altres objectius que no tenien res a veure amb el coronavirus. Pel PSOE la pandèmia, l’excusa per acabar d’una vegada amb el “problema català”, recentralitzant competències i reimposant “la unitat nacional”. Els de Podem van fer-la valer per pressionar a favor de “mesures socials” progressistes, gairebé revolucionàries… pel temps posterior a la pandèmia.
Però de la pandèmia ningú no s’ocuparà en seriós fins que la situació d’estira-i-arronsa amb la Generalitat va forçar al govern espanyol a fer alguna cosa malament i, sobretot, després que la pandèmia s’hi hagués difós per tot arreu causant mils de morts fins a assolir el primer lloc del món en defuncions. El resum de la gestió a Espanya és que ha sigut una catàstrofe i caldrà demanar responsabilitats polítiques i criminals.
Tampoc no es va a parlar de la Monarquia i l’anéssim cas de corrupció d’aquesta ignominiosa institució, però això és ja poc important. Quan la pandèmia acabi, tornarem al Delenda est Monarchia i aquesta vegada ho farem o, millor dit, ho faran els espanyols, si gosen.
Perquè l’altra cara de la crisi és Catalunya, un país, una nació amb prou recursos per fer front amb èxit a la pandèmia com l’han fet altres països, de no estar sotmès a l’espoli colonial espanyol, amb l’ajuda d’ERC. En investir de franc un govern espanyol d’incompetents i criminals catalanòfobs només per conservar les cadires i sous dels seus dirigents, ERC ha agreujat la crisi en Catalunya i porta la mateixa responsabilitat a les morts que el govern espanyol. La famosa taula del diàleg ha desaparegut com el gat d’Alicia al país de les meravelles i només en resta el seu somriure sinistre com el de la mort. No hi ha, ni hi haurà taula de diàleg per dues raons: 1ª) perquè hauria de ser telemàtic i això permetria investir el MHP Puigdemont, cosa que els d’ERC tractaran d’impedir sigui com sigui. 2ª) Perquè no hi ha res a dialogar amb un Estat que mai reconeixerà el dret d’autodeterminació dels catalans.
Tot era una enganyifa d’un partit que viu i viu molt bé dels diners públics de l’Estat espanyol.
La conclusió final: la gestió estatal de la crisi ha estat desastrosa a Espanya i criminal a Catalunya.
Ja només resta esperar les pròximes eleccions catalanes. Si n’hi ha i no es produeix un cop d’Estat de l’esquerra hispana-catalana.
Si hi ha eleccions, amb el seu resultat començarà el compte enrere per a la independència de Catalunya.
