Amb un cop d’ull a les portades dels diaris queda molt clar que tothom ho ha entès de la mateixa manera: el Parlament de Catalunya, amb majoria de diputats independentistes, mou fitxa per començar la desconnexió efectiva d’Espanya.
No sé si el dia és històric o no, perquè últimament el “Dia Històric Seal of Approval” és barat d’aconseguir, però si que és un d’aquells dies que havia d’arribar i que posen tothom al seu lloc: els dies en què els diputats han de dir sí o no, i res més que sí o no. No es pot fer un “sí crític”, o “mutant”, ni un “no tranquil”, o “constructiu”. Tothom s’ha de retratar, i ja hem vist el què. De dies com aquests al Parlament en veurem alguns més.
En l’època de la política espectacle, en què abunden polítics poc preparats, que creuen que la política és el titular, el míting o l’entrevista i no defensar idees, estudiar mesures, proposar-les, pactar-les i aplicar-les, setmanes com aquesta ens deixen una foto ben clara de qui és capaç de complir allò que promet (o almenys ho intenta) i qui promet allò que no pot complir.
És fort que voler complir la paraula donada sembli una novetat. Puigdemont diu que tirarà endavant i tira. La majoria del Parlament diu que farà el que es va comprometre a fer i ho fa. En canvi els que prometien un procés constituent no subordinat, un referèndum, un sorpasso o una cosa tan fàcil com un grup propi no només s’ho han d’empassar amb patates, sinó que acaben votant sistemàticament amb el PP.
Si en política no tens paraula, què pots oferir?
