No em vull ni imaginar què passaria si hagués titulat aquest article “Els catalans còmplices amb l’espanyolisme” i, acte seguit, hagués elaborat un llistat amb les biografies de set dels tertulians que apareixen amb molta freqüència als mitjans públics catalans i en exclusiva als mitjans públics i privats de Madrid. Hi ha qui ho fa a la inversa, potser per la lleugeresa vital que confereix el fet d’haver cobrat de tots els angles ideològics. Però aquest no és el problema, o almenys no és el problema principal dels mitjans de comunicació ni d’aquest país i dels del país del costat. Només és una conseqüència.
El periodisme català està terriblement castigat per la línia divisòria dels bàndols. No hi ha instàncies arbitrals raonables que siguin acceptades per tothom, i a això s’hi afegeix la pressió de la pràctica unanimitat dels mitjans madrilenys -amb honorabilíssimes excepcions a l’esquerra mediàtica-, que ha tractat la crisi política catalana amb una agressivitat incompatible amb la seva funció, teòrica, de control dels poders establerts. Això ha fet que els escassos mitjans privats que sostenim una línia editorial republicana des de Barcelona assistim, incrèduls, a una tempesta de fake news imparable amb origen als laboratoris del poder i destí a l’opinió pública espanyola. I si no hi ha regles, no hi pot haver intersecció.
Els periodistes hem de reconèixer el periodisme. Ana Rosa Quintana, per posar un exemple, va fer bé publicant els missatges de Carles Puigdemont perquè tenien un clar interès informatiu. Això no es pot criticar, des d’un punt de vista professional. Com, des de l’altra banda, haurien de respectar la feina dels mitjans públics catalans i escoltar, ni que sigui de tant en tant, les queixes desesperades dels professionals de RTVE, farts de manipulació governamental.
Ja hem arribat a llegir llistats de “còmplices”. I hi ha insults a ambdues bandes. O sigui que potser és el moment de començar a reflexionar.
