Compartir vol dir tenir en comú una cosa amb algú. Utilitzar juntament alguna cosa, participar d’un sentiment, d’un estat d’ànim. Compartim coses perquè (a vegades) som generosos, i volem que d’altres participin d’un bé concret. O perquè som solidaris amb qui pateix una situació que creiem injusta i ens posem al seu costat. O perquè tenim un objectiu comú amb altra gent i decidim que junts som més forts per poder-lo assolir.
Compartir vol dir cedir. Hi ha una part de tu a què has de renunciar. Perquè compartir és dividir un bé i donar-ne part a l’altre. Allò que comparteixes ja no és només teu, i per tant, no pot fer-se només a la teva manera, ni pots fer que tothom ho vegi com tu. Compartir un objectiu, fer un mateix camí, vol dir fiar-se de l’altre. Vol dir ser còmplice. Sense confiança, no es comparteix, sino que es competeix. I la competició divideix.
Compartir és el que ens ha fet forts al llarg de tot aquest camí cap a la independència. Compartir-lo sense mirar el carnet de l’altre, sense sense estar necessàriament d’acord en tot. Això és el que ha portat milions de persones al carrer any rera any, això és el que hi ha darrere les cues del 9N, això és el que va fer que Artur Mas i David Fernàndez s’abracessin. Això que ha costat Déu i ajuda articular-ho políticament, malgrat estar tant clar al carrer. Perquè res és més potent, ni més convincent, que un projecte de futur compartit que uneix gent tan diferent sense excloure ningú.
Compartir és el que ha fet que aquest país hagi viscut un canvi polític tan gran en tan poc temps. Això ha passat quan hem decidit compartir objectius que són més grans que nosaltres, que reclamen unitat d’acció i esperit de cooperació. Per això crec que ens fem petits quan, per exemple, se substitueix “independència” per “república”. O quan l’enèsima tuitstar proposa l’enèsima solució màgica. O quan es critica l’acte per demanar el traspàs de Rodalies. I també quan l’independentisme d’esquerres fa coses molt d’esquerres per seduir els comuns, tan espanyols ells en les seves propostes, pensant que així picaran l’ham de la revolució social i el referèndum.
No siguem tan ingenus. L’autèntica lluita compartida és ben bé una altra.
