“Cataluña no es una nación, es algo más importante que esto, es una región de España”. La frase correspon a Santiago Abascal, el líder de Vox que aquest dissabte s’ha dirigit a una munió de seguidors a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona amb un discurs curull d’èpica al voltant d’una única idea: Espanya ho és tot i no hi ha res més enllà. Tant ell com la resta de líders del partit estan d’acord amb què se’ls qualifiqui de “fatxes”, de fet afirmen que estan disposats a acceptar aquest qualificatiu si és el preu per “defensar Espanya”.
És obvi que l’epítet de feixistes no els queda ni petit ni gran, s’ajusta perfectament a la seva proposta, una proposta buida de contingut, una matraca ultranacionalista sense cap mena de sentit, per molt que ells es venguin com “els radicals del sentit comú”. Vox no té respostes per a res. Vox no és res. Només fanatisme, gestió de l’odi, imposició i tràfic de pors.
Abascal vol treure rèdit de l’odi i ha vist que en aquesta Espanya en crisi hi ha suficients escletxes perquè la seva prèdica rabiosa contra l’independentisme i els estrangers “que no es volen adaptar” arreli d’alguna manera o altra a les institucions. Aquesta batalla, a més, implica també que el seu radicalisme provoqui curtcircuits en el sistema i de fet, un dels objectius que s’ha plantejat, ja ha estat assolit, que és la dretanització del debat polític a l’Estat.
Un passeig per l’acte de Vox a Espanya em permet comprovar que hi ha una part —minoritària— d’aquesta societat que no ha fet el trànsit a la modernitat i deambula ara exhibint amb orgull la manca d’interès i fins i tot el desdeny pels valors d’una democràcia occidental.
No crec que calgui témer Vox. El que hem de témer és no trobar la manera perquè no s’aprofitin de les institucions democràtiques i perquè el seu discurs no se segueixi reproduint. El que podem fer amb ells és principalment compadir-los. Lamentar que visquin en un altra dimensió i que la seva incapacitat per entendre allò que els envolta els faci estar equivocats de la manera que ho estan en la majoria de les seves creences. Unes creences que no caben ni en la Constitució de la que de tant en tant parlen, ni en el si de l’Europa occidental i del món desenvolupat.
