Comiat provisional

"Els comiats són terribles, però els retorns són més heroics, fatigosos i fructífers. Fins aviat"

Ahir al migdia, mentre repassava la premsa, vaig rebre una trucada del nostre director, Rafael de Ribot. En Rafael, a qui no tenia el gust de conèixer, ni personalment ni telefònica, em va comunicar molt amablement que aquesta columna virtual es prendrà unes vacances llargues, de retorn per ara incert. Difícil feina, la dels directors de diari. Sovint t'han de parlar amb aquella tonalitat mèdica tan bonhomiosa, que no saps ben bé si t'anuncia calmadament la mort fatal o bé et prediu objectivament una recuperació segura. Davant la qual cosa, sigui l'opció que sigui, sempre has de contestar amb aquella serenitat engolada que, en el fons, vol disfressar la teva tristesa i impotència (el meu pare ja ho deia, ex cathedra; "Tu sempre serè, nen, que així et buscaran; però no massa, que llavors es pensaran que ets ric i que tot se te'n fot"; ell, sempre tan subtil en el terreny emocional...).

En aquest cas, no obstant, sembla que la dicotomia clínica vida/mort es pot saldar amb una possible resurrecció futura del coma. Potser –quan passi el mal any que ens espera, de baixa cotització i alta mala llet- ens podrem tornar a llegir, la qual cosa m'omple de goig. És aquest un moment ben escaient, gens protocol•lari, per agrair a Toni Aira –el nostre anterior director- el confiar-me aquest espai amb tanta cordialitat. I també a en Rafael, per mantenir-lo ben polit i donar-me una llibertat sense la qual no es pot ni viure, ni escriure... ni escriviure, que diria el gran Ponç Pons. Els ho agraeixo honestament. Ara només queda repassar aquestes paraules que teclejo, per tal que no quedin excessivament cursis i fer la factura de tot plegat. Com deia el mestre Umbral, hom ha de fer dos articles al dia; un per viure, i l'altre per beure. Aquests els dedicaré als refrescs.

Vaig iniciar aquests articles amb un escrit titulat Fer Pensar, on intentava explicar que la nostra feina, la dels filòsofs, no és donar directrius de pensament, ni respondre preguntes d'història remota, sinó dibuixar les implicacions vitals, pràctiques, de les idees amb les que trafiquem els humans i estructurar-les amb coherència. Massa sovint, com recorda Descartes, els nostres errors ètics i polítics es deuen a pensaments mal fets, a arguments que corren amb les cames tortes. Des d'aquest espai, sovint he denunciat alguns errors d'aquest tipus, però també l'he emprat (cal ser sincer) per abocar-hi un bri de bilis o un centímetre cúbic de mala llet. És normal; en un país tan petit, per fer-se llegir, hom ha de renunciar a fer de Wittgenstein per –de tant en tant- treure l'espasa. Jo, almenys, no en visc professionalment...

Els articles, com tot, no es fan mai sol. Per tant, t'agraeixo que hagis perdut tant de temps ajudant-me amb aquella paraula, germà, que hagis aguantat estoicament un cafè esclarint el significat d'una incomprensibilitat que –només al final, cap al tard- s'ha fet un pèl més geomètrica, i que hagis llimat tan sovint la insofrible pedanteria, per fer-la més digerible. Però sobretot t'ho agraeixo a tu, que condueixes l'abecedari del meu gest amb paraules gens aleatòries, i que vas llegint-me lentament, amb paciència i tossuderia. Com saps, els comiats són terribles, però els retorns són més heroics, fatigosos i fructífers. Fins aviat, doncs. Moltes gràcies a tots per llegir-me.

 
 

Comentaris