COMENCEM MALAMENT

Malament, molt malament, molt mal símptoma, que el Parlament hagi rebutjat la iniciativa legislativa popular per a convocar una consulta a nivell nacional la propera legislatura sobre el futur polític de Catalunya. Malament, molt malament, que tant CiU com ERC hagin posat tants obstacles a la primera iniciativa política que dóna algun punt i a part responent a la gran manifestació del passat dissabte. Malament, molt malament, que es permeti que s’instal•li aquesta sensació de partitocràcia que tot ho controla i tot ho limita sense obrir prismes i sense incentivar novetats creatives. Malament, molt malament, l’orfandat política de l’independentisme: ERC ja no val, està prou clar. CiU, però, té un deute amb l’independentisme. Té un deute amb la seva militància i amb bona part del seu electorat, i té un deute amb el capítol històric de dissabte. Que no el vol pagar ara? Entesos. Que no el vol pagar a empentes, sinó quan ella mateixa vulgui? Entesos. Però que doni un missatge de futur una mica diferent, una mica agosarat, una mica de debò, que doni fe i que doni un pla per als properes quatre anys més enllà del tapar-se les orelles. Ho diré clar: el catalanisme avui vol la independència. No ara mateix potser, però sense que valgui ja amagar-se. Rebutjar la ILP sí que allunya la política dels ciutadans, i sí que allunya els catalanistes del catalanisme polític. Entenc molt bé, millor que ningú, que a CiU li costi assumir ara mateix una aposta explícita. Però el que em sap greu dir és que no és el meu problema, o com a mínim no és el problema de Catalunya. No és el problema del catalanisme. El tripartit es va fer contra CiU: que CiU no caigui en el mateix parany d’existir només contra el tripartit. Hem entrat en una nova fase. Ho saben. Busquin una resposta. Republicans i nacionalistes, prou autoenganys i més imaginació. Aquesta onada no l’aturaran ni els uns ni els altres: i d’altra banda, sense ells ningú no farà res. La política i els partits són l’única via, especialment el nacionalisme majoritari que condensa les pulsions generals. Arribem a un acord doncs, però a un acord nou? Ens sentirem escoltats i representats? O haurem de ser encara més creatius, peti qui peti?