La gran comèdia dels espanyols

"Culpabilitzar a la víctima sempre ha estat la tònica habitual de les polítiques més sinistres"

“Van donar un cop d’estat!”, “Van enderrocar la legalitat!”, “Van segrestar les institucions de Catalunya!”... Aquestes són algunes de les expressions que utilitza l’espanyolisme d’aquí i d’allà per justificar i aplaudir tot el procés judicial derivat del primer d’octubre. Naturalment afirmar aquestes coses els ajuda a situar tot l’independentisme en la banda del totalitarisme. Perquè, és clar, com que tradicionalment els que promouen els cops d’estat o enderroquen  legalitats sempre són els totalitaris, la seva conclusió és que els partidaris d’un estat català són tots uns feixistes.   

Aquest és el raonament que difonen a tort i a dret quan tenen una mínima oportunitat. Li donen una transcendència desmesurada quan, en realitat, tots sabem que ni es va publicar res en cap document oficial, ni es va dictar cap decret de la suposada “república”, ni es va prendre cap control del territori i en cap moment es va abaixar cap bandera espanyola dels principals edificis institucionals. Allò no va ser ni un cop d’estat de PlayStation.

Malgrat aquestes evidències, els dirigents polítics dels partits espanyols i els seus “palmeros” mediàtics, continuen amb aquesta comèdia que disfressen amb estil de tragèdia. Si algú els escoltés sense saber de quins fets parlen, segurament pensaria que s’estan referint a un conflicte polític farcit de morts en un país del tercer món. El seu estil polític sempre està sempre amarat de dramatisme. No s’han tret mai de sobre el “sentimiento trágico de la vida”. Tot fan veure que ho viuen amb una pena infinita. Però, en realitat, és una màscara per camuflar  el seu instint de destrucció respecte a Catalunya.

Els catalans, i particularment els independentistes, queden paralitzats davant aquesta comèdia de baixa estofa. Encara ara els resulta sorprenent la dosi de cinisme i mala bava per descriure una situació política que tots sabem que no va passar d’una desobediència sense cap efecte real.

 

Culpabilitzar a la víctima sempre ha estat la tònica habitual de les polítiques més sinistres. Per tot plegat, no és estrany que el relat de la immensa majoria de la classe política espanyola persegueixi presentar com a còmplices d’una barbàrie totalitària a tots aquells compatriotes que van defensar el primer d’octubre. Forma part de la seva particular guerra psicològica contra la nació catalana i no s’estan de res per tal de guanyar-la. Hores i hores de ràdio i televisió on l’independentisme es mostra com una mena de tara, és una de les seves armes principals. Els afectats són els pobres espanyols de Catalunya que viuen una mena d’holocaust cultural i lingüístic perpetrat per les SS “quadribarrades”. Embolica que fa fort.

Ens agradi o no, no podem ignorar aquestes campanyes contra Catalunya. Hi són i hi seran fins que guanyin ells o guanyem nosaltres. No pensem que no tenen cap efecte en la nostra societat. Persegueixen atemorir i debilitar a uns (els independentistes) i encoratjar a uns altres (els colonitzadors de casa). Per molt que amaguem el cap sota l’ala, no s’aturaran en la seva dèria imperial. El gran problema que tenim és que ningú dels que ocupa un escó dels anomenats independentistes al Parlament de Catalunya, és incapaç d’ensumar aquestes coses. Fins quan?

 

Comentaris