De les paraules de Pablo Casado –les de la comparació amb ETA- hi ha un altre aspecte també destacable. La frase del president del PP diu que “l’agenda de Catalunya és l’agenda d’ETA”. És a dir, Casado ja situa tot Catalunya dins del mateix sac. La cosa no tindria més importància si no fos perquè aquí, a Catalunya, portem molts anys intentant discernir el debat entre ideologies, no pas entre orígens territorials.
Al Parlament hi ha una majoria independentista i el govern també ho és. En conseqüència, la representació institucional també li correspon. Per tant, no seria descabellat fer aquesta generalització com passa aquests dies, per exemple, amb els reconeixements a Juan Guaidó: “Alemanya reconeix el nou president veneçolà.” En realitat, qui ho fa no és el poble d’Alemanya sinó el seu govern. Però una senzilla i lògica simplificació ens porta a aquesta equiparació nominal.
Malgrat tot això, potser per un excés de zel del políticament correcte, potser per un exercici de cirurgia lingüística, o simplement per un respecte escrupolós a la pluralitat, a Catalunya sempre s’ha tendit a evitar la generalització. O s’ha intentat. I quan s’ha acabat fent, sempre ha sortit el no-independentista de torn que, amb raó, ha recordat que no tots els catalans pensen el mateix. És a dir, es procurava no proclamar frases com “Catalunya vol la llibertat dels presos polítics” o “Catalunya s’oposa als pressupostos generals de l’estat”, per posar dos exemples actuals. Doncs bé, amb la seva frase, Casado s’ha carregat tots els matisos. Cap membre del PP català podrà reivindicar aquest filar prim fins que no desmenteixi la generalització feta pel seu cap de files.
Afegit, doncs, aquest apunt a tot el que ja s’ha dit, el president dels populars espanyols ha aconseguit una fita bastant inigualable: que tots els elements de la frase siguin mentida. “L’agenda de Catalunya és l’agenda d’ETA”. Ni és l’agenda de Catalunya (sinó en tot cas del seu govern o, per extensió, dels partits que li donen suport al Parlament) ni l’agenda d’aquesta part de Catalunya (la majoritària, per cert) és la d’ETA perquè és exactament la contrària. Vaja, o almenys jo no recordo en quin moment l’organització armada va proposar, com a full de ruta, arribar a la independència de manera pacífica i a través d’un referèndum.
Perquè si Casado continua amb aquesta esmena a la totalitat cap a Catalunya estarà legitimant que altres cantin que “els carrers seran sempre nostres”. Però també indicarà una cosa molt pitjor: que amb ETA, amb qui el PP sí que va acceptar relators i negociadors, sí que s’hi pot parlar. Però en canvi, amb Catalunya –així en general-, no. El PP és aquell partit que pacta l’acostament de 120 presos etarres mentre ETA encara matava i li nega un relator a la Generalitat. Uns maten, els altres posen urnes. Uns representen una part petita, no ja de la societat basca, sinó del nacionalisme basc, els altres tenen prop d’un 60% dels diputats al Parlament. El PP veu bé que el govern espanyol s’assegui abans amb terroristes que amb les institucions catalanes. Va bé saber-ho.
