He manifestat mantes vegades, de paraula i per escrit, que la primera condició per fer una política honesta i eficaç és tractar a la societat com adulta. Aquesta premissa hauria de ser irrenunciable per a qualsevol que aspiri a tenir alguna mena d’ascendent sobre una col.lectivitat. És per això, i perquè no tinc cap dependència ni vinculació amb la partitocràcia que governa Catalunya, que puc afirmar que l’independentisme sincer és ara mateix víctima d’una notable desmoralització.
Els símptomes no són difícils de detectar. Només cal veure l’estat d’ànim que traspuen les converses entre la gent que el seu ideal polític és la fundació d’un estat català. El to és apagat i el desconcert, monumental. Ningú sap dir cap a on va tot plegat. No és estrany doncs que els articles i les opinions que dibuixen una situació de “cul de sac” de l’independentisme cada dia proliferen més. Els únics que continuen parlant de “república” són aquells que tenen (o aspiren a tenir) alguna nòmina o subvenció. El cert és que hi ha molta més gent de la que sospitem que viu de mantenir la farsa.
Però per cercar les raons d’aquesta situació, primer cal tenir present que som una gent que vivim la política d’una forma excessivament sentimental. Com a conseqüència d’aquest fet, les reaccions dels més conscienciats, quan no els surten les coses com volen, sovint s’assemblen més a una frustració amorosa que no pas a la pèrdua d’una batalla política. Si la nostra opció no és elegida, és perquè els votants són rucs (afirmem) i no saben què és allò que els convé. Llavors pensem que no hi ha res a fer i llançaríem el barret al foc.
Tampoc els resultats d’aquest cicle electoral que acabem de viure ajuden a generar un horitzó d’optimisme o d’il.lusió. Tot té un aire de continuïtat inacabable, fomentat sobretot pels discursos apocats i mancats de claredat de l’oficialitat independentista. Per molt que vulguin dissimular-ho de forma infantil, la sensació de derrota plana cada dia més entre nosaltres. Pot ser que interessi a segons qui fomentar un clima d’abatiment?, ens hauríem de preguntar. Si la història ens ha demostrat que sempre és més fàcil de governar l’esllanguiment que no pas l’enrabiada, la resposta és fàcil de saber.
Superar aquesta situació no pot fer-se amb les fórmules i els plantejaments fracassats que ens han dut fins aquí. Cal renovar l’estil, el discurs i el vocabulari. On queda el nostre parlar clar i català? Res motivarà més que veure que tenim gent disposada a dir-li lladre a qui roba. Qui t’humilia i et vol reduir a una simple anècdota de la història, ha de rebre la nostra més absoluta animadversió. A l’odi no se’l guanya amb l’aire angelical de l’escolanet.
Per aixecar l’ànim de la nostra gent no n’hi ha prou amb una bona prosa. Són massa les vegades que ens han donat gat per llebre amb una literatura excel.lent i unes boniques proclames que han quedat en paper mullat. L’exemple d’encarar-se a Espanya sense miraments i amb la duresa que calgui, és l’única fórmula per encomanar una moral de victòria. Només mobilitzarem i motivarem si estem disposats a jugar fort. L’exemple dels que arrisquen és el camí més segur per arribar a l’èxit. I també és l’antídot per combatre el verí de les bèsties.
