Com l'aigua de Formentera

Pedro Sánchez i Ada Colau han coincidit aquesta setmana en exigir a l'independentisme que oblidi la unilateralitat com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Potser sense ser-ne conscients, el president i l'alcaldessa porten la qüestió a un terreny on ho tenen tot a perdre, almenys en el terreny conceptual. Miraré d'explicar-me.

 

 

En una democràcia, els programes polítics no només s'han de poder defensar (només faltaria!), sinó que també s'han de poder dur a terme, s'han de poder fer realitat. Quan un programa polític incòmode és minoritari o testimonial, n'hi ha prou amb la llibertat d'expressió i d'associació per gestionar-lo democràticament. És el que ha passat amb l'independentisme des del 78 fins al 2010: proposava una cosa impensable o directament pecaminosa per a la majoria (la de Catalunya i la d'Espanya), però com que tenia pocs vots i per tant ell mateix assumia que no tenia dret a realitzar el seu programa, no representava cap perill. Aplicant els principis de la llibertat d'expressió i d'associació, la situació era gestionable, tant per l'estat com per l'independentisme mateix. 

 

 

Però la qualitat d'una democràcia no es demostra quan una idea incòmoda és minoritària, sinó quan té prou força com per guanyar eleccions.  L'independentisme porta dues majories absolutes consecutives al Parlament, governa les quatre diputacions provincials, i té una capacitat de mobilització social sense comparació a Europa. En termes democràtics, doncs, és absolutament normal, de fet és obligatori, que aquest programa polític incòmode es pugui realitzar. Fixeu-vos que no dic que es realitzi, sinó que es pugui realitzar. Això és el que ha pretès l'independentisme els darrers 8 anys, posant en el centre de la vida política el referèndum com a mètode: des d'Arenys de Munt, passant per les disset vegades que s'ha portat la demanada de referèndum a les institucions espanyoles, i fins a l'1 d'octubre. L'independentisme ha perseguit sempre que s'habiliti un camí, un mètode legal i democràtic perquè els catalans decideixin si efectivament volen que aquest programa polític es realitzi. La resposta ha estat sempre no, amb un afegitó: "Ni ara ni mai".

 

Quan la qualitat de la democràcia espanyola s'ha posat a prova, doncs, la resposta ha estat posar en marxa el mecanisme de vet de la majoria nacional de l'estat. Emparats en una majoria demogràfica i nacional estructural que els donarà sempre la majoria absolutíssima i reforçada del Congrés i el Senat, els partits polítics espanyols han vetat no la independència (és normal que hi estiguin en contra), sinó l'habilitació de camins legals i acordats per conèixer primer, i aplicar després, la voluntat (sigui la que sigui!) de la ciutadania catalana sobre un programa polític que, tornem-ho a dir, guanya eleccions a Catalunya

 

 

Posem un exemple de P3. Tenim una persona tancada en una casa, amb llibertat de circulació dins la casa però sense llibertat per sortir-ne perquè les normes del joc diuen que no es pot. La persona ens demana sortir perquè no vol viure més en aquesta casa, i nosaltres li contestem que les normes no ho permeten, i que si vol sortir haurà de canviar les normes. Però al mateix temps li diem que la majoria per canviar les normes la tenim nosaltres, i que ni ara ni mai canviarem les normes per permetre sortir ningú de la casa. També li diem que, en tot cas, estem oberts a parlar del color de les parets i del mobiliari de la cuina, sempre i quan quedi clar abans de començar que també tenim la majoria en la decisió final per canviar-los o no canviar-los. En unes condicions així, qui li podria retreure a aquesta persona que deixi de considerar-se inquilí per passar a considerar-se presoner? I qui no entendria que intentés esbotzar la porta  o saltar per la finestra o fer un túnel, o el que sigui, per poder sortir de la casa?

 

Doncs això és la unilateralitat explicada a un nen de P3. La unilateralitat s'acaba en el precís instant que la majoria nacional estructural habilita el camí perquè el programa polític que li és incòmode sigui no només defensable (repetim: només faltaria!) sinó també realitzable. Si s'hi renuncia, l'estat simplement deixa de tenir cap incentiu per seure a negociar sobre les normes. Aquesta és la gran paradoxa, clara com l'aigua de Formentera: unilateralitat no és antònim de referèndum acordat. De fet, és l'única via per aconseguir-lo. 

 

 

Comentaris