La setmana passada vaig mirar d’explicar l’absurd conceptual i estratègic que implicaria renunciar a la unilateralitat com a instrument d’acció política. En la pràctica, i donades les característiques de l’adversari (subratllat i en negreta), fer-ho seria tant com renunciar a la independència, per molt que s’emboliqués tot plegat en florida retòrica republicana. I això ens semblava tan clar com l’aigua de Formentera, d’aquí el títol de l’article. Ara bé, fixat aquest punt de partida, crec que val la pena parlar del com i el quan.
En un interessant sopar aquesta setmana, parlant precisament d’aquest tema, un dels comensals ens va dir, lacònic: “hi ha gent a qui la realitat no li aporta informació“. Precisament la informació que n’hem obtingut és un dels principals patrimonis de la tardor republicana. Allò que havia de ser l’estrena mundial de la República Catalana es va quedar en un assaig general fallit que ens ha aportat una quantitat d’informació molt important que val la pena processar. Informació sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres fortaleses i febleses, informació sobre l’estat espanyol, informació sobre els catalans que no pensen com nosaltres, sobre Europa, sobre tantes coses.
A mi, la informació que m’ha aportat la realitat em diu que no hi ha altra via per fer seure l’estat a negociar sobre el fons del conflicte que no sigui la de l’1 i del 3 d’octubre: Capacitat d’organització, desbordament popular, desobediència activa i pacífica, etc. Però la informació també em diu que abans de tornar-ho a intentar cal que l’independentisme sigui molt més fort i hagi desenvolupat una cultura política més madura i més conscient dels riscos i costos personals i col·lectius d’un procés de ruptura com és la secessió d’un estat membre de la UE i la OTAN.
Per davant de tot, doncs, una nova cultura política que eviti els autoenganys de l’estil “desconnexió indolora”, “estructures d’estat” i “Espanya no es pot permetre/Europa no permetrà que”. Tot això ha de ser eliminat de qualsevol equació de futur. Però al costat d’aquesta nova cultura política més madura i conscient, cal, sí, ser-ne més. Per molta conyeta que se’n faci a Twitter, cal. Cal superar la barrera del 50% de forma consistent i continuada en el temps, si pot ser en tota mena de convocatòries electorals. No per la vana expectativa que l’estat es comporti diferent, sinó per acompanyar el pròxim intent de ruptura d’una càrrega de legitimitat que desactivi tant com sigui possible l’oposició interna, en nombre i sobretot en intensitat. I també per reforçar la “causa justa” a nivell internacional, una qüestió clau si el que es pretén és portar les coses tan al límit (molt més que no a l’octubre) que la intervenció i mediació europea sigui obligada.
Potser m’equivoco, és clar, però a mi el que em diu la informació és això. Ara que l’independentisme sembla dividit entre els que posen l’èmfasi en què cal ser-ne més i els que el posen en què cal ser més determinats, potser el que cal és que tothom reconegui que l’altre té exactament el 50% de la raó. Perquè és evident que caldrà ser-ne més, però també ho és que caldrà ser més determinats. I això també em sembla tan clar com l’aigua de Formentera.
