Són dies de globalització visible en què Barcelona està invadida pels participants de la Mobile World Conference i en què l’impacte de la situació internacional explica moltes de les coses que afecten els diferents països en un escenari de corrupció generalitzada. Sense anar més lluny, el màxim executiu del HSBC, Stuart Gulliver, enmig del gran escàndol que ha provocat el tema de l’evasió fiscal a través de la seva filial suïssa de la banca privada, s’ha justificat amb un argument absolutament inacceptable. En efecte, ha manifestat que ell no pot saber tot el que fan els seus 257.000 empleats. És més, el gran expert en gestió empresarial, Henry Mintzberg, l’ha replicat dient que una excusa d’aquesta naturalesa és una collonada, opina que no es pot justificar un resultat catastròfic en base a la formulació de preguntes sobre la possibilitat de que una empresa pugui assolir una dimensió tan gran que la converteix en una realitat impossible de dirigir. Cosa que, naturalment, obligaria a limitar per llei la dimensió de les societats que s’hagin de gestionar. De fet, els assiris ja van inventar 2.000 anys abans de Crist la primera multinacional, però no va ser fins al segle XIX, que es va plantejar la complicació inherent al fet de tenir necessitat de dur a terme una expansió necessària malgrat els problemes d’organització que comporti. Perquè, en realitat, es pot caure en les dificultats derivades de la pròpia superestructura molt abans d’assolir la dimensió colossal del HSBC. En tot cas, potser convé no seguir per aquesta via de les dimensions, atès que, al capdavall, les empreses lluiten per assolir unes proporcions que requereix, p. ex., la fabricació d’automòbils o bé la necessitat més pròpia de farmacèutics i banquers de créixer fins als límits de tenir una enorme influència sobre els poders reals i la política més que no pas les economies d’escala. En realitat, en una petita empresa, dos caps de departament poden muntar burocràcies antagòniques. A més a més, potser no cal confiar massa en les capacitats dels nous amos de l’univers.
En el cas d’Espanya, només cal fixar-se en la llista de les remuneracions que s’adjudiquen els principals directius de les empreses de l’Ibex que realment tenen tot l’aspecte de ser abusives, injustificables i excessives. Vegin, posem per cas, les de Sánchez Galán (9,13 milions d’euros), Alierta (6,7m.), Ana Patricia Botín (6,7m.), Del Pino (5,62m.), Francisco González (BBVA, 5,4m.), Brufau (3,24m.), Villaseca (3,38m.), etc. Mentrestant el governador del Banc d’Espanya recomana no augmentar els salaris dels treballadors, però s’apuja la seva retribució. I la indignació augmenta quan ens assabenten de que el govern central finalment ( i ja era hora) suprimeix les subvencions als famosos cursos de formació professional que, en realitat, no servien per a col·locar ningú, falsificaven els alumnes i només eren instruments per a enriquir empresaris arruïnats que ostentaven càrrecs a les patronals de la CEOE i directius de sindicats obrers. L’abast dels Eros ha representat ja la imputació de 500 directius que vivien a costa dels diners públics destinats a labor social que s’embutxacaven delictivament. Inassequibles, però, al desànim. Ara ens faran pagar previsiblement als contribuents 1.500m. d’euros més per la flamant Bankia que ara diu que té beneficis. En definitiva, aquí del que es tracta és de que els dirigents culpables tinguin assegurada la més absoluta impunitat. Ara mateix, la polèmica del viatge a Cuba de Zapatero serveix per a ocultat que 684 evasors del HSBC van evitar les conseqüències dels seus actes i se’n van anar amb la mòdica xifra de 75.000 de mitjana com a única sanció al frau tributari. És a dir, que un delicte es va rebaixar a la categoria de infracció lleu. Uns dels possibles afectats hauria estat Botín, però el seu testaferro a HSBC ara és conseller del Santander a Suïssa i a la seva capella de vetlla funerària s’hi va presentar el Rei a retre-li un últim homenatge.
En resum, aquest és el país de tres tresorers consecutius del PP culpables de corrupció. I tots ells ratificats, nomenats o ascendits per J.Mª Aznar. A part dels negocis amb el Gaddafi, Ecclestone, Murdoch, Briatore, etc. ara el fill gran J. Mª Aznar Botella, s’ha convertit en el factòtum de Haya Real Estate que ha comprat la immobiliaris de NH. El noi va començar amb la Poniente Capital participada pel fons de capital risc Cerberus on mana Dan Quayle vicepresident del Bush pare als EUA amb tècniques molt agressives fins i tot per a les habituals a Wall Sreet. Aquí ja han fet operacions amb la Sareb que va rebre més de 2.000 milions d’euros del govern, però no va intentar col·locar els seus immobles a fi de subcontractar amb els fons anomenats voltors. Per aquest procediment Cerberus s’ha convertit en la més gran Inmobiliaria sense necessitat de desembossar ni un dòlar i tot emportant-se un 3,5% per cada venda. Entre els principals valedors hi havia naturalment Miguel Blesa, el fraternal amic íntim d’Aznar i destructor de la Caja Madrid una prova més de la validesa de la dita americana de que el diner és molt divertit, però també molt brut. En qualsevol cas, a Aznar i al seu capo de la FAES (García Legaz) encara els quedava temps per a copresidir actes de Nuevas Generacions del PP recolzant el Niño Nicolàs ara tan vilipendiat. Es, doncs, amb aquest panorama que ens trobem maleïts per una demanda global feble i que, malgrat la bona marxa dels EUA es temps que hi pugui haver també deflació. Evidentment, el petroli rebaixat de preu comença a substituir la rebaixa salarial. No convé, però, que ens acostumen a viure sota zero com si això pogués ser normal. Val a dir que els inversors han perdut la fe en l’economia i que les autoritats no inspiren confiança per a estimular el sistema. Tanmateix, queda sempre l’esperança de que si debilitem la moneda creixerà l’economia. Vol dir un estímul monetari que afavoreix la inversió en lloc de l’estalvi. Amén!
