D’entrada: a Europa les revolucions li fan pànic. L’Europa en la qual vivim (enganyats, sí, però dolçament) no és un projecte polític, encara que s’ha disfressat d’europeïsme, sinó una mena de coordinadora d’estats i d’interessos econòmics oligàrquics. Per tant, que ningú no esperi cap mena de simpatia cap a les revolucions. La Unió Europea és un invent per garantir que no canvii res en un món on tot està canviant, no forçosament a millor. No hi ha projecte europeu per al món, ni tan sols per a Europa. Retòrica, a cabassos. Política d’altura i d’envergadura, zero.
Però nosaltres estem a un raconet d’Europa, formem part de la cultura i la història europees i hem de pensar en clau europea si no volem perdre el contacte amb la realitat.
Si ens plantegem una «revolució catalana», sigui el que sigui això, no podem esquivar el context europeu. Ni l’espanyol, clar.
La qüestió per als propers anys serà aquesta: què és la «revolució catalana»? I encara una altra: com es pot fer en un entorn al·lèrgic als canvis?
Fins ara, les revolucions s’han fet a la manera clàssica: a la brava. A hòsties, amb barricades, amb revoltes de veritat, amb diferents graus de violència. I, òbviament, amb respostes violentes per part dels que veuen amenaçat el seu poder.
Com seran les revolucions a l’Europa del segle XXI? Possiblement Catalunya serà el principal laboratori per donar una resposta a la pregunta. També és el cas d’Escòcia. I no seria d’estranyar que, d’aquí a un cert temps, sigui el cas d’Espanya, on tard o d’hora prendrà forma el vell anhel d’una república.
Els requisits bàsics? Hauran de ser revolucions pacífiques, sòlides, amb idees clares, àmpliament democràtiques (sense trampetes, eh?), persistents, amb lideratges estratègics seriosos… Ah, clar, això ja ho sabíem, tot i que no s’han complert totes les condicions… Doncs afegim-hi alguns requisits: hauran de contribuir a enganxar Europa i no a trencar-la (difícil equilibri), hauran de prometre avantatges i millores per a Europa (no «ajudeu-nos» sinó «us ajudem») i hauran de tenir en compte els jocs de poder internacionals.
També ho sabíem, oi? En aquest cas, incloguem a la llista la darrera exigència, la definitiva: per fer una revolució s’ha d’estar disposat a tot. No es poden fer a mitges, ni ara ni abans.
Hem viscut el primer capítol d’una «revolució catalana» i no hi ha guió per al segon. La patacada ha estat duríssima, però no seria just definir-la com un fracàs absolut. S’han eixamplat els límits del republicanisme. S’ha sacsejat molt seriosament el règim borbònic (les esquerdes es faran més grans els propers anys, quan es dilueixi la histèria espanyolista). S’han constatat les limitacions del catalanisme. I ha quedat claríssim, per a qui ho vulgui veure, que a Catalunya hi ha, almenys, dos pobles i mig.
És un balanç amb clarobscurs, una barreja de guanys i pèrdues. Però atenció a un detall fonamental, que no és sensat menystenir: ens hem empassat el 155 amb una passivitat espectacular, deixant de banda les protestes simbòliques.
El xoc de trens no va ser tal xoc, perquè els maquinistes d’un dels trens el van fer descarrilar al darrer minut. Això va desactivar, probablement, moltes rebel·lions possibles. Però també va revelar la principal feblesa, solucionable a mig termini, de la «revolució catalana».
Estem veient, esglaiats, el trist espectacle de la política independendista post 21-D, el fora de joc absolut del federalisme somiatruites i l’intent descarat, i seriós, de trencar Catalunya. I també estem veient que no es podrà improvisar el guió del segon capítol. Aquesta és la bona notícia: no hi ha cap dubte que hi haurà segon capítol.
En qualsevol cas, la lliçó del 2017 és que només tenen possibilitats les revolucions darrere les quals hi ha una determinació molt, molt poderosa. I això només es pot fer d’una manera: sumar, sumar i sumar.
