No passa res. No passa res bondadós lector quan surts al carrer i ja no saps si un home és una dona, o una dona un home, o un pollancre tartamut un pop a la gallega, o una aspirina incandescent una hiena pre jubilada, o… el que sigui. No passa res perquè les paraules que el profeta Alfonso Guerra va llençar durant la yihad de 1982 s’han complet: “Vamos a poner España que no la va a conocer ni la madre que la parió”. Alá és gran. De genolls.
Ja ho hem dit bé, rebé, i beeeee, de matança santa. El periodista Agustí Calvet (Gaziel) -amb la lucidesa d’estar més en un altre món que en aquest- ja ens va dir en ple franquisme que Espanya i l’Islam s’assemblaven per ser imperis religioso-militars. Espanya és un Déu, diga-li Alà, o diga-li Olé. I fots una puntada i surten profetes com formigues begudes de sota una pedra injectada de Soberano. Diga-li Conde Duque de Olivares, diga-li Franco, diga-li ZP. Espanya és terra de profetes. I els profetes han rotat.
És cert: Espanya està irreconeixible. Com la víctima d’un accident que li han de reconstruir la cara i el pandero. Espanya deformada, Espanya amorfa. Espanya… que viva España! Això, ja veurem si viurà. Per això dubta el Tribunal Constitucional perquè, en el fons, ja no sap que caratxos és Espanya. Un cogombre? Una alzina surera? És així. Potser Catalunya no serà independent però Espanya tampoc. Espanya té més problemes que una adolescent amb un camp minat de grans a la cara el primer dia que ha d’anar a la discoteca i sap que hi haurà el xaval que la posa a dos-cents quaranta en un segon i mig . Espanya lletja, Espanya insatisfeta.
Espanya es desmantella com una fàbrica comunista després de la caiguda del mur de Berlín. Espanya no és. Espanya se n’adona que mai ha estat, per això està desorientada. Que Espanya estigui perduda no vol dir que Catalunya s’hagi trobat. No ens equivoquem ni una fulla de farigola. No, però sí. Ara, ara, que Espanya ja no serà mai més el mateix ens queda el que va deixar escrit el gran periodista Eugeni Xammar: “La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. Sabrem fer-ho? No ho sé.
Sí que sé que Catalunya no pot ser autonomista, ni federalista, ni autoestopista, ni autista. No. Tot això és ejaculació precoç. Els federalistes s’haurien d’auto il.legalitzar, per farsants, per creure que satisfan quan l’únic que fan és donar-se plaer a si mateixos. Federalista, fes-te onanista. No sé si Catalunya serà independent, però sí que sé que no serà federalista, autonomista, ni res. Potser no serà res. Millor ser no res que ser ni carn ni peix. No és pot ser català i espanyol. A veure… un gat és gat i rata? Un gat és gat. Vagi gat, o te l’hagin regalat.
Espanya ja no la coneix ni sa mare. Espanya camí de l’orfenat. Espanya qui ets?: “Correo comercial”. Doncs, no, no obrim a desconeguts.
