P, de pensar; “Si nenguna cosa comences, pensa’t al començament com finarà” (Jaume I, Llibre de la saviesa)
El periodista francès François Musseau de Libération titulava diumenge la seva crònica sobre les consultes sobre la independència La nation Catalogne s’en va aux urnes. Pels qui no som seguidors d’en Musseau, aquest titular no ens crida excessivament l’atenció. Per això, sort en tenim dels amics i dels bons periodistes que veuen Catalunya des de l’estranger, ens obren els ulls i ens diuen: “Ei, el que està passant a Catalunya no és un fet aïllat, petit, de consum intern i només nostre, que cal minimitzar. Aquells –com en Musseau- que només fa dos anys va escriure un article devastador sobre els catalans, ara ja ens diu nació. La gent només et pren seriosament quan dones signes d’anar seriosament. No falla”.
Ja sigui per raons polítiques o ideològiques, o simplement perquè els catalans ens caracteritzem, també, per tenir un tarannà a voltes excessivament sentimental i cursi, unes 200.000 persones van votar aquest diumenge a favor o en contra de la independència de Catalunya. A mi, ja m’hagués agradat fer-ho, però a Barcelona haurem d’esperar una mica més. Malauradament, és precisament aquest caràcter nostre el que ens fa esgarrar-ho tot tant bon punt s’ha assolit el primer objectiu. No han passat ni 24 hores del 13-D, que la Coordinadora per a la Consulta sobre la Independència i Osona Decideix ja s’estan llençant els plats pel cap. La divisió és, de fet, una característica molt típica de l’independentisme català, digna d’estudi.
L’eficient organització de les consultes a Osona, i més concretament a Vic, ha estat exemplar. Només cal veure’n els fruits: la participació en aquesta comarca no només ha superat la mitjana d’altres municipis del país, sinó que a més ha registrat índex superiors a consultes oficials i vinculants com la de l’Estatut o de la Constitució Europea. Periodistes de mitjans de comunicació estrangers com la BBC em feien notar la rigorositat de tot el procés i, sobretot, l’obsessió dels coordinadors per no córrer massa. “Ja se sap –em deien amb aquell british tant polite–, si vas massa de pressa, pots ensopegar i caure de morros a terra. Aleshores, ningú a Europa et creurà”.
Doncs això ha passat. Ja sigui per la il•lusió de fer els cent metres llisos en 20 segons o ja sigui per l’ambició personal (o col•lectiva d’uns pocs), la Coordinadora ha tirat pel dret a desgrat d’Osona Decideix, presentant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament per fer d’aquí a cinc mesos justos, el 25 d’abril del 2010, un referèndum formal i oficial sobre la independència a tot Catalunya. Un 10 per a qui ha tingut aquesta gran idea! Però… cal esperar tant? Si ens afanyem una mica més penso que fins i tot es podria aprovar en el ple escombra d’aquesta setmana… I, de ser així, la campanya pel referèndum podria començar imminentment, l’1 de gener, per exemple. Què dic, millor per Cap d’Any, o per Nadal…!
Evidentment, i no crec que m’equivoqui massa, la proposta no entrarà ni a tràmit. Ja ho tenim, doncs! Aquesta és l’excusa perfecte per carregar contra aquells que amb prou feines i treballs aconseguiran evitar una davallada electoral. Si de retruc també presenten una nova formació política salvadora de l’independentisme català que s’uneixi a no sé quina altra, tot comença a quadrar a la perfecció. Amb la vènia de la severa bonhomia que ens caracteritza als catalans, potser amb aquestes presses es torna a perdre part de l’orgull que s’havia pogut recuperar.
