Colón, la independència i la correlació de forces

"Pensar que els propis actes no tindran cap repercussió és propi de nens aviciats."

No mesurar la correlació de forces abans de les baralles és un impuls religiós que ha omplert el calendari de màrtirs. No mesurar-la en política és una irresponsabilitat enorme que només serveix per condemnar al desert almenys a una generació. En general, els qui envien la gent a morir sense perspectives d'èxit acostumen a lliurar-se'n. Els qui entenen la política com un martiri es diuen que "soldat que fuig val per a una altra guerra". Sempre queden cadàvers al camí. En temps de crisi, el primer que es trenca després de la veritat és el sentit comú. I aquí tenim els polítics catalans i fins i tot gent de la societat civil a la presó i a l'espera del judici.

 

 

Els polítics que disparen amb pòlvora del rei fan molt de mal. Quan Rosa Parks va seure a la part de davant de l'autobus, reservada per a blancs, sabia que faria soroll. I la van empresonar, és clar que hi ha presos polítics a les democràcies. Fins i tot la desobediència civil, que fa de l'assumpció del càstig un dels elements centrals de la seva força, mesura l'efecte del seu desafiament. Els sacrificis que ni tan sols sortiran del silenci només valen per sembrar més dolor inútil.

 

 

Hi ha una part creixent de les societats espanyola i catalana que vol una solució assenyada i democràtica per a Catalunya. Una sortida que mesuri bé la correlació de forces i sàpiga què és possible i què és impossible. ERC ha reconegut diverses vegades que la independència no és factible amb els percentatges que té l'independentisme. Sembla intel·ligent que se n'extreguin, doncs, les conclusions lògiques.

 

Pensar que els propis actes no tindran cap repercussió és propi de nens aviciats. Passa a Madrid, quan hi ha gent que fa passes confonent la realitat amb la calidesa amb què els tracten els mitjans, i passa igual a Barcelona quan es creu que l'estratègia pròpia no durà als altres a moure les seves fitxes.

 

Un dels principals problemes polítics de la situació a Catalunya és el cansament dels demòcrates al conjunt d'Espanya. En temps de l'Estatut, una part important dels catalans ni tan sols no va anar a votar. Va ser l'arrenglerament dels astres del 15M, les necessitats de CiU i el tancament del PP i el PSOE els que van precipitar el creixement de l'interès per la independència de Catalunya.

 

El cansament del ciutadà mitjà és un problema perquè deixa el terreny de joc de les justificacions als qui tenen posicions preconcebudes i no paren atenció a cap canvi de l'escenari. A les democràcies parlamentàries, una bona part dels acords es fan a les comissions del Parlament, on es "parlamenta" buscant acords. Allà, quan no hi ha majories, tothom cedeix alguna cosa. En aquestes comissions el que s'hi diu es queda allà. Per negociar cal sondejar, proposar, cedir, fingir, teatralitzar, exigir i acordar i tot això, amb publicitat, es fa malament. És un procés que no es pot avaluar per les seves parts sinó en virtut del resultat final. Mirar-ne els fragments, en comptes d'ajudar als representants a enfortir les seves posicions, els lliga de mans i peus perquè se'ls pot acusar de traïdors i de vendre, covards, l'ànima al diable, o de tot el contrari. Sense esperar el final.

 

 

Aquesta intel·ligència parlamentària és als antípodes de la política de Twitter, que apel·la a les emocions i busca més arengar la tropa que no pas buscar sortides compartides. Aquesta política-espectacle, que val per a Trump als Estats Units i també per a polítics tuitaires a Catalunya i a Espanya, és el contrari de la prudència, perquè només vol reforçar el maximalisme en moments de tensió i de dubte. Només serveien per justificar les posicions que es mantenen abans de qualsevol negociació. I si les negociacions no serveixen per negociar, són una altra cosa. Aquesta política maximalista és legítima i útil per a construir relat però no ho és tant per trobar solucions quan les hostilitats ja s'han obert. És en aquest diàleg per a una galeria enfurismada on s'entén per què la figura d'un "relator" es converteix en una cosa semblant a la discussió que devien tenir el 1977 a l'hora de decidir, a la Constitució, "nacionalitats" en comptes de "nacions". Remor de sabres ahir, remor de tuits avui.

 

Vox era allà, amagat rere el PP i Ciutadans. Però era evident que, si se'ls alimentava, es farien grans. L'independentisme no és responsable de que existeixin persones que necessiten odiar per donar una sortida al seu autoritarisme, la seva frustració i la seva ira, però era evident que la lectura maldestra que es va fer de la correlació de forces despertaria, per força, la bèstia feixista que dormia la migdiada del 39. Perquè ni Europa reconeixeria la independència ni els funcionaris de la Generalitat, Mossos inclosos, desobeïrien l'Estat central ni hi hauria una vaga general a Catalunya que canviés el rumb del Regne d'Espanya. Els errors de diagnòstic, en política, són com els errors dels metges que provoquen morts quan són negligents. L'independentisme ha tingut l'enorme virtut de fer que a Catalunya guanyi les eleccions la dreta catalana i la dreta borbònica i, alhora, ha regalat als seguidors d'Aznar i de José Antonio l'impuls que necessitaven perquè deixem de parlar de drets socials i parlem de què la pàtria es trenca. I perquè facin del tripartit de dretes un escenari d'abast, mai millor dit, nacional. És legítim però no ha estat gaire brillant.

 

La manifestació de l'esperit de la CEDA ha Colón ha estat un fracàs. Segurament perquè, pensant en Mussolini, es pensaven que les masses arribarien a la Moncloa i obligarien a Sánchez a marxar-ne amb un helicòpter com el que té preparat Macron a l'Elíseu per si arriben les armilles grogues, tot i que allà són republicanes i d'esquerres.

 

No és una ocasió perfecta perquè tothom que tingui una por legítima al buidament de la nostra democràcia reaccioni amb intel·ligència? Sánchez no ho ha fet, i a la malaptesa independentista de publicar els 21 punts -que no implicaven una acceptació- amb l'únic objectiu de debilitar el govern espanyol, hi ha reaccionat amb la malaptesa d'eliminar el relator, com si algú li hagués d'agrair aquesta senyal de debilitat. Si una cosa és correcta -i algú que faci de mediador en el conflicte català ho és- no s'hi hauria de renunciar per les pressions dels qui no acostumen a respectar la democràcia. I tampoc per les pressions d'uns barons que duen tant de temps cedint principis que ja no se'ls distingeix del PP excepte en el molt que roben.

 

 

 

El PDeCAT i ERC estan disposats a tombar els pressupostos, cosa que seria la sentència gairebé definitiva del govern de Sánchez. No hi ha bases en aquests partits que els diguin que estan tornant a cometre un daltabaix com quan no van convocar eleccions i van escenificar la proclamació no proclamada de la República Catalana?

 

 

Els pressupostos més progressistes que la democràcia recorda es refreden a la porta del forn. Podemos ha fet tot el que ha pogut però li van faltar 400.000 vots per guanyar al PSOE. Aleshores les coses haurien anat d'una altra manera.

 

 

La normalització democràtica que implicava consolidar políticament la majoria que va fer fora Rajoy amb la moció de censura es dinamita per l'impossible del referèndum d'autodeterminació. Potser hi ha gent tan obtusa que pensa com a sortida el "com pitjor, millor" que duria el govern tripartit de la dreta amb l'extrema dreta a l'Estat. Gent que ja ho dona tot per perdut i creu que amb un govern autoritari s'incrementarà la repressió i aleshores les masses reaccionaran i sortiran al carrer a defensar la independència de Catalunya. Però el més probable és que Catalunya perdi les seves llibertats amb un 155 inclement i inconstitucional, que l'olla que duu tant de temps cuinant els demòcrates els acabi escaldant sense cap xivarri i que aquesta extrema dreta espanyola, que a més és neoliberal, trobi punts en comú amb l'extrema dreta catalana, que sempre ha estat neoliberal, per desterrar durant una generació qualsevol alternativa democràtica. Mentrestant els jutges controlaran, per davant o per darrere, el full de ruta de la dreta. Amb Puigdemont cridant des de Waterloo i els polítics catalans que van saber no fugir, a la presó.

 

 

Hom volria pensar que el benestar dels catalans que durien els pressupostos és una raó suficient per aprovar-los i fer causa comú, però pesa més l'egoisme d'alguns que aquest escenari terrorífic. Em temo que Catalunya està vivint un d'aquells moments on els polítics han perdut el pes de la realitat i viuen en el goig del tot o res. Serem ostatges de polítics el projecte dels quals són ells mateixos? I a més, una altra vegada, sense entendre res de com està la correlació de forces.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?