Les llàgrimes de cocodril d’Esperanza Aguirre han intentat colorejar de rosa el fangar madrileny en què regna el PP, amb el suport felipista de Susana Díaz i la seva cort extractiva. Quantitats ingents de diners durant dècades han convertit Madrid en un règim on la corrupció és sistèmica i ho amara tot i a tots, des dels líders polítics fins als fiscals, passant pels periodistes que donen lliçons, cada dia, des de les tertúlies de tots els canals, inclòs el d’Isabel II.
Un cop es van esquerdant les soldadures de l’artefacte institucional queden al descobert milers i milers de converses telefòniques que recullen, impúdicament, el repartiment i la desvergonya de les elits que han governat -i continuen fent-ho- la perllongació política del franquisme tardà. Són les trames encapçalades per la gran trama, el PP, i pel Sobresueldos, en feliç definició/descripció de Ramón Cotarelo, el periodista més agut -i tossut- de la capital del regne. La cirereta del pastís arribarà amb Mariano Rajoy jurant dir tota la veritat i només la veritat (ai!) en un judici vinculat a la corrupció del seu partit. Cohechópolis, que diria un italià. Pobres i dissortats contribuents.
En fi, només una ratlla per consolar els catalans unionistes, que deuen estar perplexos davant les seves televisions, que no són TV3. Que les elits de Madrid hagin creat un sistema cleptocràtic no detrau ni un gram de legitimitat al seu projecte polític, ni a les persones que, honestament, el defensen. Una salutació democràtica.
