L’extrem de l’absurditat legislativa es produeix quan abans de donar el vist-i-plau a una norma, s’explica la manera de saltar-se-la. Resa la dita allò de “feta la llei, feta la trampa” i és que qualsevol norma, per ben blindada que estigui, té escletxes per esquivar-la. Però quan la redacció d’una llei inclou la manera de passar-la per alt, l’activitat dels legisladors s’acosta més a la d’un autor de teatre de l’absurd que no pas a la d’algú en qui hem dipositat la confiança per ordenar l’estructura del país.
Dic això a propòsit de la llum verda que ha rebut aquesta setmana la llei de l’avortament. Amb només els vots en contra del PP, el nou text obliga les adolescents de 16 i 17 anys a comunicar als pares la seva intenció d’avortar sempre que considerin que no seran víctimes de coaccions. D’entrada sembla un pas endavant respecte el projecte original del PSOE que contemplava la possibilitat que les joves embarassades poguessin avortar sense comunicar-ho a la família. Però, en el fons, el redactat de la nova llei torna a ser un joc d’ambigüitats covardes per recollir suports de totes bandes i no fixar un rumb clar sobre la qüestió.
L’esmena introduïda a la nova llei de l’avortament és una imbecil•litat en majúscules. Deixant de banda que puguem trobar més o menys indicat que les nenes de 16 anys puguin avortar sense la conformitat de les seves famílies, la forma com s’articula el nou text és d’una absurditat demencial.
Qui decidirà si la família coaccionarà la nena en cas de ser informada? Qui serà responsable de sentenciar que els pares la maltractaran?
Que un dels progenitors sigui catòlic serà un argument prou concloent per amagar-ho?
El cas m’ha recordat aquella ridícula situació per la que molts vam haver de passar el dia que ens vam adreçar a una oficina del ministeri de defensa per declarar-nos objectors de consciència coincidint amb les acaballes del servei militar. Aquell dia, un funcionari revellit ens indicava la finestreta on ens entregaven una fotocòpia amb l’argumentari tipus perquè la sol•licitud fos acceptada.
La nova llei de l’avortament acabarà sent una cosa per l’estil. I si no, temps al temps. Sobre el desastre de fons del nou text, avui cap comentari. Però aquesta vegada ni tan sols en la forma l’han clavat. Ètica i estètica són un tot indissociable. I el desastre de la reforma de la llei de l’avortament n’és una mostra clara.
