Classe dirigent

"Sense incentius poderosos, qui té un privilegi és molt difícil que el comparteixi i qui te poder és molt difícil que el cedeixi"

No va ser casualitat que el que coneixem com a estat del benestar es desenvolupés a Europa en un període tan curt de temps, entre el final de la 2a Guerra Mundial i la dècada dels setanta del segle passat. El bloc capitalista tenia un incentiu molt poderós per proporcionar a les poblacions dels seus estats uns estàndards alts en les condicions materials de vida: salut, educació, serveis socials, drets laborals. Calia evitar al preu que fos la temptació comunista en el marc d’una Guerra Freda però implacable contra la Unió Soviètica. L’incentiu va desaparèixer quan la Unió Soviètica va col·lapsar. No només es va esfumar el contramodel fàctic, sinó que l’evidència del fracàs econòmic i moral del socialisme real va aplanar el camí triomfal d’una ideologia acceleradora del desmantellament de la protecció social, el que hem conegut com a neoliberalisme. La classe dirigent de les societats capitalistes ja no tenia por de perdre el seu privilegi, és a dir ja no tenia cap incentiu per continuar amb el mateix model i podia tornar a pensar en maximitzar els seus beneficis particulars a costa de l’equilibri social. Sense model alternatiu viable al capitalisme, els sindicats podien ser una molèstia gestionable. Des d’aleshores fins ara, l’estat del benestar només ha fet passes enrere.

Sense incentius poderosos, qui té un privilegi és molt difícil que el comparteixi i qui te poder és molt difícil que el cedeixi. Una classe dirigent educada i sensata no els hauria de necessitar, aquests incentius, perquè és obvi que la l’equilibri social —ja no diguem la justícia social— és la millor garantia d’ordre possible, però l’avarícia (més riquesa, més poder) està renyida amb la sensatesa.  Sabem, a més, que les amenaces llunyanes en el temps o en l’espai no funcionen com a incentiu. Una amenaça llunyana en el temps seria el col·lapse climàtic. Per què deixar d’enriquir-me amb el model productiu actual, si la conseqüència dramàtica no la viuré jo? I un exemple d’amenaça llunyana en l’espai és la pobresa extrema a l’Àfrica. Per què he de deixar de beneficiar-me d’un sistema extractiu, si els que passen gana no són els meus fills? Una classe dirigent poc educada i insensata necessita sentir l’amenaça ara i aquí per reaccionar amb intel·ligència. I de vegades, ni així.

 

Els negres dels EUA no han aconseguit encara generar-li a la classe dirigent del seu país un incentiu prou important com perquè el sistema acabi amb el seu propi racisme estructural. Un racisme estructural que no només discrimina com a Europa, sinó que directament mata. Els disturbis de Minneapolis probablement s’apagaran en uns dies, potser els policies responsables de l’assassinat de George Floyd seran suspesos de sou i feina, però el que és segur és que el racisme continuarà essent una de les potes sobre les que s’aguanten les relacions socioeconòmiques al Estats Units. Una classe dirigent educada i sensata ja estaria movent el cul per canviar les coses, no només per conviccions humanes i democràtiques, sinó perquè sabria llegir en el “No Justice, no Peace” la llavor d’una potencial revolta social i racial realment desestabilitzadora.

Quants disturbis, quants morts, quanta injustícia i quant de patiment social ens estalviaríem les societats humanes amb una classe dirigent educada i sensata.

 

Comentaris