De la clarividència a la paradoxa

"Davant del desgavell en què es troba l’independentisme en aquests moments, els serveis secrets espanyols han fet bé la seva feina"

En aquest galdós panorama intel·lectual en què estem immersos, de vegades topes amb alguna excepció sorprenent. Al web de la fundació Nabarralde hi vaig trobar l’article titulat “¿Qué debería hacer ERC?” (9-6-2020), de Francesc Xavier Hernàndez Cardona, que, com vaig saber més tard, era la traducció al castellà d’un text que l’autor ja havia penjat al seu Facebook uns dies abans. L’escrit reflecteix, sense cap mena de dubte, el mestratge de l’historiador, sobretot a l’hora de descriure la naturalesa de l’estat espanyol i la repercussió que té sobre la nostra realitat nacional. Aquest aspecte de l’article és francament gratificant. Hernàndez hi exposa, amb una senzillesa contundent, la realitat històrica que neguen els constitucionalistes espanyols i alguns sectors de l’independentisme. Un exemple: “La pervivència del model d’Estat espanyol implica la impossibilitat de desenvolupar qualsevol model propi català que donés sortida a les necessitats de l’economia i la societat catalanes”. Efectivament, la divisa que voleia al llom de l’espanyolització és el dret de conquesta —el saqueig— i, tenint en compte aquesta premissa, és grotesc ni tan sols imaginar un gir sobtat de l’estratègia espanyolista que ens permetés decidir per nosaltres mateixos. Entenc que aquesta certesa sigui dolorosa per a autonomistes i independentistes idealistes. Però, després de l’ús gairebé pornogràfic que el govern de Pedro Sánchez ha fet de la tragèdia de la Covid-19 per acabar de minar l’autogovern català, és molt difícil justificar l’esperança evangèlica en la “democratització” d’Espanya sense despertar sospites. 

Hi ha un altre fragment d’Hernàndez que pot incrementar el tremolor de cames d’aquests innocents: “La victòria estratègica i tàctica de l’Estat contra Catalunya és incontestable i, amb l’enemic en retirada, buscaran decididament la victòria total (l’anorreament de la formació nacional catalana)”. He destacat la frase entre parèntesis perquè reflecteix, per a mi, la part més substancial del raonament. L’èxit definitiu de l’espanyolisme requereix l’aniquilació i no pas l’assimilació, com se sol sentir per referir-se a la liquidació total de la realitat catalana. Assimilar significa, en última instància, incorporar aspectes de la cultura fagocitada, que podrien quedar reduïts a singularitats anecdòtiques dins la trama cultural de la metròpoli. Però Espanya ha demostrat sobradament, al llarg de la seva història, que els seus interessos en relació amb les terres conquerides són estrictament pecuniaris; culturalment, només contempla una forma malaltissa de castellanització.

Ara bé, l’escrit de Francesc Xavier Hernàndez presenta un altre vessant, una proposta política. Si bé aquí, l’autor manté la coherència a l’hora d’afirmar la legitimitat del Primer d’Octubre del 17, de cop i volta treu una carta desconcertant: l’hipotètic front independentista que, d’acord amb el seu plantejament, hauria de presentar-se als diferents reptes electorals, “l’hauria de liderar Esquerra Republicana de Catalunya”… Hernàndez fa bé d’utilitzar la forma condicional, no només per exigència gramatical, sinó perquè, realment, hi ha un nombre ingent de condicions que haurien de complir-se per fer possible aquesta utopia. Probablement, és el que pretén: oferir-nos un llistat d’aquestes “condicions de possibilitat”, però, en fer-ho, se situa completament en un territori de ficció, un món ideal que no té en compte la cadena d’esdeveniments que ens han dut al desordre actual. Una manera de procedir que contrasta paradoxalment amb l’agudesa analítica que exhibeix al principi del text. De tota manera, l’autor no nega la realitat: “La direcció de l’Oriol Junqueras ha estat un desastre absolut que ha portat a la derrota del partit i del país […] El tacticisme ha primat per damunt del pensament estratègic, i això ha ajudat a precipitar la desfeta. En aquesta ocasió, com en el 36, els dirigents d’ERC no han sabut dirigir la revolució.” Però, amb franquesa, després d’aquesta nítida constatació, no és fàcil entendre la insistència d’Hernàndez en el lideratge de la formació republicana d’aquest moviment unitari que s’ha imaginat. L’ideal complet del professor hauria d’incloure la incineració total del partit i, un cop net de totes les impureses, el seu renaixement de les pròpies cendres. Però la situació catalana no està per mitologies.

Ben mirat, però, la idea del catedràtic, per bé que errònia, és consistent amb l’estratègia electoral que proposa. Efectivament, tot i el degoteig de baixes de la militància, l’objectiu de la direcció d’Esquerra Republicana és guanyar eleccions. I, fins ara, la ciutadania no li ha fallat. El seu control sobre el territori és d’una eficàcia exemplar. Ara bé, l’error consisteix a centrar les expectatives en aquesta estratègia, sabent com sabem que l’estat espanyol no permetrà un diàleg que debiliti els seus fonaments; una incongruència molt estesa entre els independentistes catalans. De fet, Hernàndez també dubta de l’encert d’aquesta tendència: “L’Estat espanyol mai negociarà llibertats significatives per Catalunya per la senzilla raó que el seu model es fonamenta, precisament i en bona part, en la submissió política dels catalans.” Potser per això, acaba el seu article amb una recepta francament espectacular, la qual, tret de la dèria del lideratge d’Esquerra Republicana, constitueix una llista de mínims estratègics que hauria de fer seva una generació de polítics catalans que encara no existeix.

 

La conjuntura actual no ens permet ser optimistes. Les compulsions electorals ens distreuen, no ens deixen tenir una idea desinteressada de la situació, i tenir aquesta idea és fonamental per prendre consciència del perill i no continuar proclamant bestieses estèrils. En aquest sentit, si intentem obviar-ne la paradoxa, una part important de l’escrit de Francesc Xavier Hernàndez ens pot ser útil. Però s’oblida d’un aspecte cabdal quan descriu les maniobres repressives de l’Estat. Cap formació política, fins i tot les que opten per la clandestinitat, és immune a l’acció dels infiltrats. Trigarem anys a saber-ho del cert, però és gairebé indiscutible que, davant del desgavell en què es troba l’independentisme en aquests moments, els serveis secrets espanyols han fet bé la seva feina.

 

Comentaris