Votar no és fàcil, si es vol fer en consciència. Per a molta gent és una acció reflexa de fílies i fòbies, automatisme determinat per finalitats que moltes vegades ni tan sols es poden verbalitzar. Però per a qui es pren seriosament l’anàlisi del projecte de cada partit tampoc és senzill esbrinar-ne les diferències. La majoria ha anat caient en el llenguatge de la correcció política, amb l’ “emergència climàtica” o la “dictadura heteropatriarcal”, i deformacions practicades sobre el terme llibertat fins que hi càpiga qualsevol cosa desitjable. Tot això fa difícil decidir-se entre una papereta o altra sense un cert i raonable dubte.
Clarificar els espais, però, és relativament fàcil. La llibertat o el control. L’individu o l’Estat. Aquestes són dues alternatives extremes. En aquesta polaritat l’individualisme justifica fins i tot l’ús personal de les armes per a la defensa, mentre l’estatalisme nega la capacitat dels pares per decidir si volen que l’educació sexual dels seus fills es doni a casa i no en el centre d’escolarització. Però hi ha vida dins dels extrems. El problema de tota la resta és haver estat arrossegats: el centre-dreta (PP i el que queda de C’s), i el centreesquerra (PSC) s’expressen o accepten posicions maximalistes pel sèu contacte inevitable amb els extrems. En un clima tibant fins i tot el més raonable pot dir una bestiesa. Sobretot pel fet que la manca de cultura política ha deixat de ser un factor circumstancial: en general estem davant d’una classe política analfabeta, fins i tot ignorant de la història que diu voler rescatar.
Catalunya, amb un factor de complexitat afegit, ha hagut d’esbrinar si vol ser de dreta o d’esquerra, però també si accepta ser còmplice de la divisió en pro d’una Catalunya independent o si prefereix ser fidel a una Espanya pensada per sobre o amb sacrifici de la singularitat. I en els darrers temps no ha estat fàcil decidir, o millor dit, ha estat molt fàcil pensar que la lleialtat a una causa implicava la traïdoria de la contrària. Perquè Catalunya i Espanya han estat interessadament presentades com contràries i diferents. I no és cert.
Un panorama maniqueu, que des del punt de vista de la clarificació dels espais resulta molt entenedor, perquè comporta en el profund una gran buidor i desconsol per a la tradició pactista, complexa, multifractal on sempre s’ha mogut la societat catalana. Podríem dir que la polarització es efecte del procés i del referèndum, però en el fons ha estat més aviat el contrari: el referèndum (o la seva negació) és la única proposta que podien fer els partits que ens volien conduir a aquesta situació d’enfrontament i fractura.
Però hi ha molta més riquesa en el matís. Catalunya ha tingut la seva realització com a comunitat política en el marc de l’Estat de les autonomies que ara uns menystenen per massa i altres per massa poc. La restauració d’unes institucions seculars que mai havien tingut expressió democràtica han estat la resposta espanyola a la reivindicació del Dret civil propi de Catalunya en el I Congrès Català de Jurisconsults a favor del Dret civil català de 1881. Mai es va pensar com la primera passa per a la separació, sinó com la passa fonamental per a la consolidació i engrandiment d’un projecte comú on la potència de la part era també la del conjunt. I així ha viscut en pau Catalunya el seu prestigi, tot i que també les seves ombres i errades.
Què ha de fer qui creu en la política com l’art del bon govern per a la majoria amb cura de la minoria? On és el partit que aposta per la comoditat fiscal, que facilita la iniciativa empresarial com a motor de l’oferta laboral? On és el que preconitza la llibertat d’acció del model escolar per als fills mitjançant el xec escolar? On la simplificació burocràtica i la reconversió de l’administració pública per deixar-la sols allà on és imprescindible? On és la promoció efectiva de l’esport per evitar que la gent emmalalteixi i col·lapsi el sistema de salut? I l’aposta per canviar la consideració de la subvenció, de manera que passi de ser la regla i es quedi en excepció? Qui entomarà la reconversió industrial de manera que la cura del medi ambient no esdevingui amenaça per a la humanitat? Per a quan el repartiment del poder entre els diversos nivells d’administració de manera que sigui eficaç i eficient i no un instrument per a la lluita personal dels seus titulars?
A les coses, senyores i senyors, i per la concòrdia! Ha arribat el moment de posar-se dempeus i dir que ja n’hi ha prou, abandonant una comoditat que sense dubte és temptadora, però també covarda. El catalanisme polític ja ho ha fet abans, i ara és la única via per reconciliar la Catalunya de sempre amb la que desitja liderar el futur.
