Ciutat morta, dubtes vius

"És un documental tan combatiu com es vulgui, però incomplet i, per tant, necessàriament esbiaixat"

Finalment, dissabte a la nit el Canal 33 va programar un documental llargament esperat. Mentre Ciutat morta feia cua per poder arribar a la pantalla, una ordre judicial n'ha mutilat un tros, que s'ha quedat pel camí. Diuen que ofèn el dret a l'honor i a la pròpia imatge d'un excap d'Informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Potser és així. Al reportatge, però, hi ha moltes més altres coses que ofenen. Ofenen uns altres drets, més bàsics encara, i la vergonya de tothom.

Ciutat morta és un encadenament de declaracions i denúncies, algunes confirmades i d'altres aparents, que qüestiona radicalment l'actuació de la Guàrdia Urbana, dels Mossos d'Esquadra, dels tribunals de justícia i de l'Ajuntament de Barcelona en un episodi d'aquells que més valdria haver-se estalviat. Un episodi que va començar amb l'agressió a un agent de la Guàrdia Urbana que va acudir a un local okupat al carrer de Sant Pere més Baix la nit del 4 de febrer de 2066. Algú li va llançar un test des del terrat. Com a conseqüència de l'agressió, va quedar paraplègic i en estat vegetatiu. Els fets que se'n van derivar després són igualment lamentables. Detenció d'un grup de joves que es proclamen innocents. En concret encara més, de dos que mai van reconèixer ser al lloc dels fets. Maltractaments, tortures policials, un suïcidi i unes sentències de presó que podrien conformar un error judicial colossal.

El reportatge, documentat escrupolosament, deixa del tot de costat la versió dels fets que podrien aportar els acusats. Els acusats d'excessos, tortures i falsejament de proves. És, per tant, necessàriament parcial. "De part", com va qualificar-lo l'alcalde actual, Xavier Trias, que s'ha afanyat a desmarcar-se d'uns fets que van tenir lloc quan hi havia al davant del consistori uns altres responsables. Els autors de Ciutat morta no se n'amaguen. Afirmen que fan periodisme "de combat" i disculpen les absències adduint que els protagonistes o afectats no hi han volgut participar. Això els pot exculpar en part, però no resol el problema. Perquè si Arcadi Espada, per exemple, volgués fer un documental sobre les maldats de l'independentisme, seria molt lògic que Muriel Casals o Carme Forcadell declinessin de participar-hi. Espada també és un periodista "de combat". De combat unionista, en el seu cas.

Per tant, convindria no arribar a conclusions precipitades. Ja ho han fet aquells que consideren que el bé porta pírcing i que el mal duu uniforme. Són la versió oposada d'aquells que consideren que el mal porta pírcing i que el bé porta uniforme. No necessiten cap testimoni més. Ja en tenen prou. Ja tenen tots els que volen tenir. Com a conseqüència de l'emissió han esclatat algunes espurnes entre Guanyem Barcelona i Iniciativa, que estan en procés de confluència electoral. Guanyem considera que tots els implicats en aquells fets són responsables dels fets denunciats. Òbviament, Iniciativa, que també governava la ciutat, s'hi ha sentit al·ludida.

Però, més enllà, dels que porten orelleres de sènia, hi ha el sentit comú, que demana que els testimonis siguin sempre equilibrats i contrastats. Això s'exigia abans el periodisme sensat i competent. No hi ha fets evidents ni veritats totals si no és des d'aquesta premissa. Ciutat morta, doncs, és un documental tan combatiu com es vulgui, però incomplet i, per tant, necessàriament esbiaixat.

Però això no vol dir que no denunciï fets greus. Molt greus. Aquesta evidència exigeix revisar tots els passos de l'episodi. Reobrir el cas. Cal esbrinar si la gent que ha estat condemnada ho ha estat de manera injusta. Encara més, quan una de les persones que van ingressar en presó, Patricia Heras, va acabar suïcidant-se. I cal saber també si l'agressor del policia greument ferit continua lliure i si el mal que va fer ha quedat impune.

 
 

Comentaris