Aquestes havien de ser les eleccions on sí, finalment, tothom podria votar. Les eleccions reals, de la Catalunya real, garantistes i transparents, ens van dir. Però la realitat és que ahir encara no havia arribat el material electoral per votar a diversos països del món. Mèxic: 0 vots en urna. Equador: 0 vots en urna. Al Brasil, un petit grapat. S’esperaven més de 1.000 vots entre els tres països, vots de 1.000 persones que van superar el via crucis burocrátic i de terminis del vot pregat (el famós “voto rogado”) però que els consolats esperen amb els braços plegats. En altres països, coses ben curioses com que en tots els EUA només s’ha recomptat 1 sol vot per la provincia de Tarragona (a San Francisco), així com una dotzena per Lleida i una trentena per Girona. A Europa la situació millora, però amb desigualtats, com ara a Itàlia, un país on el 2015 alguns sobres de votació corrien perduts pels carrers de Roma perquè s’havia indicat malament l’adreça del consolat.
La xarxa Catalansalmon.cat está fent recompte dels vots a més de 100 consolats amb la col·laboració de 818 voluntaris repartits entre 60 països del món. I quan falten unes hores encara (tenint en compte també els canvis horaris, les dades només poden anar arribant quan es tanca cada jornada electoral) es tem que efectivament arribi tard per ser recomptat a temps una part important del correu electoral que va sortir tard de l’Estat espanyol, en molts casos a partir del 5 de desembre (coïncidint amb el pont de dos dies festius). De fet, per a 2.663 residents temporals a l’exterior (ERTA), el termini ja va expirar el dilluns 18, sense que molts haguessin rebut ni tan sols la documentació. En una decisió sorprenent de la Junta Electoral Central, als ERTA se’ls va excloure de l’ampliació del termini de votació que sí que es va acordar als residents permanents (CERA), quan ambdós són fora i pateixen la mateixa problemàtica: la dependència del sistema de correus i les complicacions del vot pregat.
Ahir, desde la delegació del govern espanyol s’anunciava les dades definitives de vot exterior, el gruix del qual el conformen finalment 39.521 residents permanents CERA (enlloc dels 38.345 provisionals que teníem fins ara), amb dret després d’haver “pregat el vot” (el terme, com a tal, ja ho diu tot del sistema: a Espanya cal pregar per votar des de fora). Respecte del 2015, la xifra total de vot pregat s’ha incrementat un 81,53%. Els residents l’exterior de fet han augmentat els darrers anys (vegeu la gràfica de Catalansalmón.com), però aquestes eleccions són les que registren un increment més notable des de la caiguda en picat del vot exterior quan s’instaura el sistema de vot pregat aprovat el 2011 per PP, PSOE i CiU. La xifra indica que possiblement també dins de Catalunya s’incrementi la participació en unes eleccions especialment sensibles.
La pregunta és: quin sentit té felicitar-se de l’increment de la intenció de vot exterior, que és el vot pregat oficial, quan per culpa d’aquest sistema defectuós no es garanteix que efectivament tots els ciutadans puguin votar lliurement, i sense dependre d’un missatger que trucarà a la porta abans o després de les eleccions en funció del país on resideix l’elector? És que l’aplaçament de tres dies ofereix la garantia real a l’elector exterior que la seva veu serà tinguda en compte, que el seu vot com a ciutadà serà vàlid com si votés des de Catalunya? És que s’ha fet algun canvi efectiu per garantir el dret de vot? Ampliar terminis a uns i no a altres sembla més discriminatori que garantista. I la transparència del sistema, en què ha millorat aquesta vegada? No tots els consolats es mostren disposats a obrir davant dels observadors la porta de l'”habitació del pànic”, el despatx on habitualment un sol funcionari conserva gelosament les butlletes que arriben per correu i que mai no es dipositaran en urna per al seu recompte públic.
El concepte d’Estat de Dret, el clàssic Rechtsstaat, no és aplicable en un país a partir del moment que no s’hi garanteix el respecte als drets fonamentals dels seus propis ciutadans. La ciutadania no és el “qué pone en tu DNI” com ens han volgut fer creure. És un conjunt de drets i de deures que ens relaciona com a individus amb la societat a la que pertanyem. Negar o dificultar el dret de vot dels ciutadans és un atac directe al Rechtsstaat i a la qualitat democràtica d’un Estat. Ser o no ser un Estat de Dret: aquesta és la qüestió.
